El populisme constitueix tant un símptoma com una causa. La seva aparició posa en perill el funcionament de la democràcia, però al mateix temps assenyala un malestar real i legítim que recorre la societat: els treballs miserables i la pèrdua de cohesió social, la transmutació dels valors tradicionals i el victimisme com a palanca ideològica, la nova fractura de classe i els imparables fluxos migratoris que ocasionen canvis abruptes en la fisonomia de les ciutats. Trump reflecteix millor que ningú el moment populista. La victòria d'un candidat tan peculiar -tan extrem, en molts sentits- ens parla menys d'ell que l'estat general del seu país, després dels vuit anys d' Obama. Vull dir que la seva elecció va ser, sobretot, el resultat d'un acte de desesperació per part de molts votants que, d'una banda, sentien una enorme repulsa pel llegat dels demòcrates i, de l'altra, percebien els restants candidats d'aquest partit com massa «civilitzats» per fer front al discurs ideològic de l'esquerra. Perquè la qüestió era -i és- ideològica, i respon a unes transformacions molt profundes en l'estructura econòmica i social de les nacions: la globalització ha desertitzat industrialment àmplies zones dels Estats Units -l'exemple més conegut seria Detroit-, a més d'erosionar la qualitat del treball. Hi ha feina, però de baixa qualitat i subjecta a una competència atroç; per això, els salaris no pugen ni pujaran en molt de temps. Trump va saber detectar aquest malestar, relacionant-lo amb la correcció política dels demòcrates i d'una esquerra obstinada a dur a terme una agenda -feminista, avortista, ecologista?- que molts votants de classe treballadora veuen molt allunyada de les seves preocupacions immediates.

La renacionalització de la sobirania és la mateixa aposta que s'ha dut a terme al Regne Unit amb el Brexit. «No acceptem -van dir els britànics- que la burocràcia europea, una construcció de l'elit, determini les nostres prioritats». En aquest moviment pendular, el discurs agrest de Trump va ser idèntic: Amèrica, primer; el món, després. I, pel que fa al front intern, els seus resultats no són dolents: l'economia creix, es continua creant ocupació i la borsa cotitza en màxims. L'espectacle mediàtic li permet disparar en múltiples direccions i plantejar una infinitat de batalles, algunes de les quals guanya i altres perd, però agrada al seu electorat i desorienta els adversaris, que encara no saben com interpretar tanta hiperactivitat.

Encara és aviat per saber quin serà l'impacte de la presidència de Trump als Estats Units. Hi ha massa factors en joc, tot i que ja apunten algunes tendències. La primera és que la seva política internacional peca de l'orgull habitual en les potències que creuen que sortiran indemnes de les equivocacions que comenten, tot i que l'experiència històrica ens ensenya el contrari. I, en un món globalitzat, el primer error passa per suposar que es poden prendre decisions de forma aïllada, sense tenir en compte l'opinió dels seus aliats. La segona tendència ens parla d'un conflicte cultural entre l'Amèrica ideològicament liberal, que s'ha beneficiat de la globalització, i l'Amèrica conservadora, que pateix en primera persona la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora i que es va sentir ridiculitzada per l'agenda de valors que va imposar Obama. La tercera tendència, en definitiva, subratlla que la polèmica contínua serveix com a cortina de fum per distreure l'atenció d'altres problemes que poden afectar directament Trump: la seva possible vinculació oculta amb Rússia, per exemple. Una remor que no para de créixer.