Una convalidació inapel·lable

Durant massa temps el voluntarisme ha acompanyat les interpretacions de la realitat en la política catalana. Ara, com sempre, convé guiar-se per la realitat dels fets. La notícia de les eleccions del 21 de desembre de 2017 és que amb una participació rècord del 82% del cens electoral l´independentisme català ha guanyat amb majoria absoluta d´escons i el mateix percentatge de vots que en els comicis del 2015. A la pràctica: que en el test electoral més intens en arguments i emocions, el resultat ha resultat ser inequívoc. S´acaba el mantra que deia que el nacionalisme català no resistia amb una participació molt alta. Ha fracassat estrepitosament l´estratègia del govern del Partit Popular consistent en unes noves eleccions on la suposada i tan utilitzada «majoria silenciosa» trencaria la democràtica hegemonia de l´independentisme català. Això no ha estat així i moltes boques quedaran callades durant un cert temps en la política espanyola alhora que seria el moment que aquelles veus de la política europea -actors molt rellevants- que van exigir noves eleccions per clarificar la situació reconeguin la profunditat i l´arrelament de l´independentisme a Catalunya.

La derrota de Rajoy

El president del govern espanyol ha quedat profundament derrotat en una votació massiva. No faig referència només ni especialment a la caiguda en picat del Partit Popular fins a tres escons en el grup mixt -ara sabran el fred del grup mixt que van voler-nos infligir de manera legalment dubtosa després de les eleccions espanyoles de 2016. Faig referència sobretot al fracàs davant la comunitat internacional d´una política basada en «no fer res». Rajoy tenia moltes opcions per arribar a aquesta situació. Des d´haver dialogat amb la nova majoria política de Catalunya des del 2015 fins a, sobretot, haver plantejat una oferta alternativa de millora de l´autogovern patrocinada pel govern central. Hi va haver un temps, no tan llunyà, que els sectors socials encara propers al PP a Catalunya -avui xiularan- van proposar que el Govern central sotmetés a un referèndum consultiu una millora substancial de l´autogovern. Fa un any, aquesta alternativa encara hauria tingut opcions clares de victòria. Proposar en lloc de prohibir. Però la resposta sempre va ser el no, un no passiu. Al final, els tercerviïstes van quedar exhausts dels seus esforços melancòlics. Rajoy també va convocar eleccions just després d´intervenir l´autonomia com un compromís amb les institucions europees que es van expressar a través del president del Consell Europeu, el president Donald Tusk. Segur que les institucions europees es donaran un llarg període de vacances nadalenques però quan es constitueixi el nou govern i arranqui la legislatura no podran mirar gaire més cap a una altra banda.

Campanya sense indiferents

L´analista electoral Oriol Bartomeus ha definit aquestes eleccions com una contesa electoral d´altíssima participació entres «dos sectors profundament ofesos». Em sembla una definició molt encertada. Per això la mobilització ha estat tan alta. Coneguts els resultats, inapel·lables, convé que siguem molt curosos a saber que la democràcia es basa també molt essencialment en reconèixer el rol i el que representa la minoria. Durant aquests anys ha cristal-litzat una comunitat nacional espanyola a Catalunya, diuen els que volen presentar una societat fracturada fins a l´arrel. No estic d´acord amb aquesta visió de foto fixa i inamovible. En primer lloc, perquè l´evolució del catalanisme cap al sobiranisme ha estat exponencial durant els últims anys -des del món convergent però també del món socialista, per exemple. I perquè el comportament electoral en algunes ciutats de l´àrea metropolitana de Barcelona demostren que el sobiranisme -la idea d´un Estat propi per a Catalunya- arrela en territori abans apassionat per una Espanya plural que bàsicament havia votat socialisme. Això mai ho reconeixerà Miquel Iceta, això fa temps que ho diu i ho veu una alcaldessa com Núria Parlon i, per això, d´un dia per l´altre va desaparèixer del comitè federal del PSOE. Si, part de la Catalunya profundament ofesa per les porres de l´1 d´octubre s´ha manifestat en vot secret en urna i una altra part que se sent trasbalsada en el seu marc identitari espanyol ha votat perquè res es mogui. Per a algú ha estat una campanya «tensa», d´aquí a uns anys s´analitzarà com un test profundament democràtic.

Responsabilitats

L´endemà de les eleccions es feia pública la dimissió del Cap de Gabinet de Rajoy, el català Jorge Moragas, destinat ara, a 52 anys, com ambaixador davant Nacions Unides. Durant molts anys Moragues, que tenia rang de secretari d´Estat, ha tingut més influència que molts ministres sumats i ha resultat essencial -i molt equivocat- en la gestió de la carpeta catalana. A ell se li poden imputar molts dels errors que ha comès l´executiu espanyol. Amb la seva promesa de conèixer en profunditat els ressorts de la societat catalana -amb una visió molt de Madrid que, amb un mitjà de comunicació i una mica de guerra subterrània, es pot acabar amb una persona o un col·lectiu- va portar a error el president del govern espanyol que deia servir amb tanta fidelitat. Una altra responsable, major, de la situació actual és la vicepresidenta del govern espanyol, SSS, que avui nota com les crítiques afilades creixen dintre de les seves pròpies files.

La derrota del 155

El dia que hi hagi nou govern, la qual cosa no es pot demorar més enllà de començaments de febrer, a tot estirar, caducarà la intervenció de l´autonomia a través de l´article 155 de la constitució espanyola. Arribarà un dia la sentència del Tribunal Constitucional que s´haurà de posicionar sobre l´ús abusiu del 155 dissolent un parlament i intentant fer el mateix amb un govern, extrems fora de les possibilitats del 155. Qui aixecarà la veu per dir que la solució està en el diàleg polític i no pas en la reiteració del 155? Aquesta era una bona oportunitat perquè Pedro Sánchez hagués dit quelcom de substància després de conèixer els resultats. Però Pedro Sánchez cada cop és una veu més impersonal i mancada d´idees i aportacions pròpies. El Govern de la Generalitat, amb el seu president al capdavant, tenen totes les condicions per ser restituïts. Ja han estat revalidats per les urnes. En un panorama polític on el diàleg hagués prevalgut, avui el president Carles Puigdemont ja podria haver tornat a Catalunya a recollir la seva acta de diputat de la nova legislatura i llest per tornar al Palau de la Generalitat.

Castor i TPFerro

En els apunts de la setmana no puc deixar de fer una referència a la sentència del TC que deixa sense efecte el reial decret pel qual es va indemnitzar l´empresa explotadora de la planta de gas Castor amb 1.100 milions d´euros. Empresa participada per FCC, la mateixa empresa de Florentino Pérez que participa en la concessió del TPFerro el túnel del TAV a la frontera francesa. TPFerro espera 475 milions d´euros de compensació per lucre cessant. Els que analitzen la consolidació de l´independentisme a Catalunya han de fer menys càbales sobre les mentides de què en diuen «adoctrinament a les escoles» i han d´entendre més que els ciutadans n´estan fins a la pipa de les indemnitzacions de Castor i TPFerro. Espanya com a idea és una crisi que no només es manifesta a Catalunya sinó que tindrà moltes altres manifestacions, que el PP veu i tem, a la defensiva, i que el PSOE ni enflaira per reaccionar. Ja veuen, uns van arribar al crit de «a por ellos». La resposta ha estat massiva, convivencial i inapel·lable: la revàlida de la majoria absoluta sobiranista amb un 82% de participació.