Una cosa mínima és la més petita de totes dins de la mateixa espècie. Govern i sindicats van rubricar ahir l'acord per incrementar un 4% el salari mínim interprofessional a Espanya per a l'any que ve, fins als 735,9 ? en 14 pagues mensuals. En breu se signaran els increments que faran que s'arribi als 850 en dos anys. L'acord és positiu en tant que desbloqueja una llarga etapa de bloqueig en què ha estat impossible que el diàleg social hagi donat fruits. D'aquesta manera s'estableixen les bases pel repartiment de la riquesa de la fase de la recuperació de l'economia. Els càlcul dels negociadors és que tindrà un efecte positiu doble i que l'augment de la renda provocada per l'increment de les retribucions aportarà 2,5 punts al creixement de l'economia. Però no cal perdre de vista que és, sobretot, una qüestió de dignitat. Més enllà de qualsevol quantificació, el salari mínim ha de permetre viure en condicions adequades. No podem substituir la falta de feina per treballadors pobres que no poden subsistir amb la seva retribució. La pujada del salari mínim, tot i que potser insuficient, és una bona notícia. Ara cal abordar la reforma del model de contractació per evitar que l'ús dels contractes a temps parcial siguin una manera d'evitar pagar aquests mínima quantitat. I desprès caldrà entrar a regular l'abús dels contractes temporals que no se signen per raons de producció si no per evitar fer les coses com cal. No es pot enfrontar dinamisme empresarials i estructures laborals. Si no en fem una lectura parcial voldrà dir que no hem après res de les causes econòmiques de la crisi anterior ni de les seves conseqüències socials. I estem parlant de mínims.
