Aquesta és d'aquelles setmanes que hom acostuma a fer balanç de l'any. El nostre es pot resumir en una paraula: surrealista, tant surrealista com que hi hagi innocents a la presó sense judici o com que un president de Govern, escollit democràticament, hagi de ser a l'exili i havent guanyat les eleccions no pugui tornar per prendre possessió del seu càrrec, o com que una part de l'Estat estigui convençuda que una gent cantant al carrer el seu himne nacional estigui cometent un delicte de sedició i un acte violent. Alguna partícula contaminant deu portar l'aire de les nostres ciutats perquè s'hagi instal·lat una bogeria d'aquesta mena que fa passar per democràcia allò que a qualsevol lloc del món es pura i dura repressió.
Però passaran les festes i, malauradament, tornarem a topar amb el nostre surrealisme quotidià, amb un govern central que no pensa moure un dit, ni donar una passa cap a cap banda malgrat que s'ha hagut d'empassar el gripau d'haver vist com el poble tossut tornava la plantofada rebuda, en forma de majoria absoluta d'aquells als qui l'Estat va destituir. Un govern central que amb la seva actitud ha alimentat un nou enemic dins de casa, una nova alternativa de dretes, més demagògica, més mentidera i més simplista que la que ja hi havia.
Això no pinta gaire bé. No oblidem que a casa nostra l'independentisme tampoc és un exemple d'harmonia familiar i només fa falta un petit comentari fora de lloc per encendre el sopar. Em temo que amb la impassibilitat de Madrid, Puigdemont haurà de passar molt temps a Brussel·les i als Jordis, Junqueras i Forn no els deixaran sortir tan aviat com els catalans voldríem i, per tant, el Govern restituït per les urnes serà una altra cosa, un nou Govern, que al cap i a la fi es allò que volia l'Estat. Vaja, seguim sense avançar.
