El comiat d'un gran amic és una fita de meditació, oberta i esperançada. A la vertadera vida d'una ciutat, el pàlpit, allò que fa més gentil el dia a dia, tota activitat necessita dedicació, temps, conviccions; i sobretot estimació. Vicenç Pijaume era el discret, eficaç i constant voluntari participatiu. Ens hi perdríem repassant les seves agendes. Un compromís, una pertinença d'en Vicenç a una associació podia ser una dedicació de 25 o 30 anys, fins a arribar al corresponent relleu generacional, que a vegades es fa esperar, ja se sap. La diversitat d'activitats i la tria ben personal perfilen una personalitat. En Vicenç era d'aquells excursionistes que aprenien a estimar aquest país amb els mapes de l'editorial Alpina, que acabaven ben rebregats. Després, ja ben compromès amb les associacions on ell es prestava, sabia bé que els camins poden fer pujada, en la realització del compromís cívic, allò que es diu ciutat endins. Recordo ara,destacadament, aquell episodi de la recuperació de la processó del Sant Enterrament, quan ja tothom n'havia prescindit; varen ser uns pocs gironins els qui varen aconseguir el retorn, amb un treball d'alta constància que volia dir retrobament dels grups escultòrics que van a la processó i que havien estat mal endreçats a llocs inversemblants, després localitzar els antics confrares, refer llistats, indagar les vestes entaforades a qui sap quin armari. En Vicenç i família, des de la confraria del Silenci al costat de les altres que hi ha a Girona, donaven testimoni d'una espècie de vocació, autèntica mostra de civisme, aquell zel per les coses més nostres, i gairebé des d'un anonimat conscient. Era la fidelitat a totes les coses, aquella recomanació que fa un passatge bíblic.

La ciutat havia tingut una imatge ben pobra, en èpoques reculades: Rafael Masó havia parlat de «Girona trista, Girona negra, Girona aspra». Però un dia, ja més cap aquí, la ciutat fa un tomb, i quan va deixant aquella negritud, les cases del riu són les primeres a adquirir color, com el millor emblema del canvi. I un altre dia el canvi arriba al comerç gironí, que es renova i s'engresca, també adquireix color. És aquell comerç gironí -ben mirat, vaixell insignia de la ciutat- que per tradició i per postguerra havia hagut d'aguantar greus mancances de tot, fatals restriccions elèctriques i molt sovint el maltracte dels freqüents aigüats dels nostres rius. Pijaume és el nom d'un establiment comercial al cor de Girona, la Rambla de la Llibertat, des de l'any 1875. Més de la meitat del nombre d'anys transcorreguts des de llavores han sigut la vida de l'amic Vicenç. M'atreveixo a dir que pocs gironins han nascut, viscut i mort en una casa a l'ombra dels til·lers de la Rambla i amb galeria sobre el riu. El nom de l'establiment va contemplant el pas de les generacions, ara mateix, destinat a proclamar que el concepte de botiga és un esperit essencial a la Rambla, i per extensió a la ciutat, per damunt de les ínfules de multinacionals i franquícies. Una botiga és un esperit i un convenciment, que en Vicenç i família ja han sabut transmetre i encomanar a la seva descendència.

Ara, «el record de la vall on vas viure, no l'esborra la pols del camí», com cantàvem en aquell entranyable cançoner de muntanya que sempre tenies a punt, llavores que el tren d'Olot era l'amic servicial dels excursionistes i venia a ser el nostre Conservatori de música.

A una ciutat tan fluvial com la nostra es pot entendre bé la profunditat d'aquella dita: l'aigua se'n va, però el riu es queda. Els ciutadans estimats ens deixen, com ha fet en Vicenç; però es fa permanent entre nosaltres un testimoni de feina ben feta, un treball d'excel·lent i amable ciutadania.