04 de gener de 2018
04.01.2018

Any nou, vida vella

04.01.2018 | 07:17

Quan va morir la mare de Jorge Luis Borges, als 99 anys, una assistent a la vetlla va tractar de consolar l'escriptor amb raons numèriques: «Pobreta, ara que anava a complir cent anys». Borges no va poder resistir-se: «Senyora, exagera vostè els encants del sistema mètric decimal».

Una cosa semblant passa amb el canvi de fulla en l'almanac que marca la fi d'un any i l'entrada del següent. El públic que assisteix a aquesta comèdia de la vida sent la compulsiva necessitat de felicitar-se en tal data com si el pas del 31 de desembre a l'1 de gener anés a canviar el rumb de la seva existència. Amb l'arribada del WhatsApp, que a sobre permet acompanyar vídeos al·lusius a l'Any Nou, l'epidèmia no ha fet sinó estendre's.

Tant és així que els més extremistes solen fer per aquesta època propòsits de vida nova com, què sé jo, aprendre anglès d'una vegada per totes, apuntar-se a un gimnàs, deixar de fumar o canviar de parella.

La realitat, però, no para de desmentir aquestes creences vagament basades en l'astrologia. Per més que els auguris vaticinen per a cada any entrant la mort del Papa o la Tercera Guerra Mundial (dues de les profecies per al 2018), l'única cosa certa és que el nou any serà més o menys com l'anterior.

Morirà gent que mai havia mort i, com de costum, tocarà la loteria només a uns pocs. Tampoc cal ser Rappel per profetitzar que els governs seguiran robant tot el que puguin, que uns dies plourà i altres farà sol i que Antonio García Ferreras presentarà diversos programes al dia a la tele.

Per la part que toca a Espanya, el normal és que a Mariano el succeeixi Rajoy en la presidència del Govern, de la mateixa manera que González prenia el relleu a Felipe durant la llarga era socialdemòcrata d'aquest país. Més previsible resulta encara el de Catalunya, que és com un joc de l'oca en què cada cert temps es torna a la casella de sortida. I a començar una altra vegada.

Són predictibles fins i tot els lapsus de Rajoy, que va estrenar el canvi de calendari felicitant l'any 2016, quan sense cap mena de dubte estem ja al 2018. Hi haurà qui atribueixi la relliscada al caràcter retrògrad del president, que, portat pel seu conservadorisme, comença a comptar també els anys cap enrere. Tampoc cal treure tanta punta a aquest llapis. Ja se sap que el primer ministre espanyol tendeix a despistar-se i a embolicar-se alguna o altra vegada amb els conceptes, com el seu paisà Manquiña.

Canvien, com a molt, els preus: generalment cap amunt. Com ja haurà observat l'amable lector, els governs i les empreses tenen el desagradable costum de pujar el cost de la llum, el telèfon, el gas, els transports i els peatges amb l'arribada del nou any. I en general ho fan –o feien– en la data simbòlica de l'1 de gener, aprofitant que molts ciutadans caminen encara entre les boires alcohòliques de la nit anterior.

No és probable, en fi, que l'any acabat d'estrenar hagi de ser tan pròsper com ingènuament ens desitgem cada vegada que arriba un 31 de desembre, però tampoc és cosa de prendre's l'assumpte per la tremenda. Si alguna cosa ens ha ensenyat el temps és que els anys tendeixen a ser gairebé sempre els mateixos, encara que els considerem de nous. Només que tindrem un any més de vida vella. Gaudeixin-la, que potser no n'hi ha una altra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema