06 de gener de 2018
06.01.2018

Comencem

06.01.2018 | 00:17

Si tenim, en general, una imatge més o menys idíl·lica de la pròpia infantesa, això és degut als condicionants d'aquella edat. Als cinc o sis anys ignorem de què va la vida. Vivim el present dins d'una conxorxa en què els adults ho tenen força preparat per fer-nos creure que tot està sota control, que tot ens somriu. La vida és un tot-va-bé dissenyat per anar-la passant entre cotons. Vist així no ens ha d'estranyar que, en fer-se gran, aquell nen o aquella nena que ha viscut encotonat quedi consternat. Però què coi passa?

Passa que res no és el que sembla, però molts haurien agraït tenir alguna pista abans de topar-se amb la realitat. No és el nostre cas. Si algú va creure que la democràcia a Espanya funcionava com un rellotge suís, és que no estava a l'aguait de les notícies. Espanya és un país que en lloc d'intentar imitar la perfecció helvètica prefereix enriure-se'n.

Recorden el cas d' Èric Bertran? Van enviar trenta guàrdia civils de la brigada antiterrorista a casa d'un nen de 14 anys perquè havia enviat correus electrònics en què exigia a uns supermercats l'etiquetatge dels productes en català. O sigui, el compliment de la llei. S'imaginin el grau d'histèria hispànica el 2004, quan tot just es parlava de reformar l'Estatut, i el president de la Generalitat era el socialista Pasqual Maragall.

Si el president Puigdemont espera que els veïns pactin alguna cosa, millor que prepari una altra estratègia. Pactar no és un verb que conjuguin gaire sovint. Prefereixen enterrar la democràcia fins a nova cita. Això és més exacte que un rellotge suís. Sobretot ara que sabem que a Europa els drets els preocupen relativament. Vaja, que no són els reis. Els de l'Orient, vull dir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema