14 de gener de 2018
14.01.2018

Necessitat de vots

14.01.2018 | 06:30

Parlem molt de populisme i poc de demagògia. Són fenòmens independents, no sempre fàcilment distingibles. El discurs populista es caracteritza per una nítida divisió entre bons i dolents; entre la casta i les elits; entre el poble autèntic, que encarna totes les virtuts, i un poble fals que pacta amb el poder –o amb una ideologia opressora– a canvi de gaudir d'algun privilegi. El populisme s'acosta més als plantejaments dels actuals partits d'extrema esquerra o d'ultradreta que han sorgit recentment a Europa, o als nous relats d'arrel identitària, que a la socialdemocràcia clàssica, la democràcia cristiana o el liberal conservadorisme. La demagògia, en canvi, es refereix a l'ús indiscriminat de promeses falses com a arma electoral. Es tractaria d'una tècnica de captació de vots que apel·la a arguments poc sofisticats i promet resoldre problemes complexos. En ocasions Obama va poder parlar com un demagog, però mai com un populista; el populisme en els discursos de Trump, però, resulta constant. Macron pot utilitzar la demagògia, Le Pen és populista. A Espanya no podem obviar tampoc aquesta distinció, perquè la nostra vida política pateix dos mals. De vegades sospito que de forma inconscient, com a conseqüència del gran descens en el nivell del debat públic i la selecció dels quadres dirigents. En altres, és clar, de manera ben conscient.

Un últim exemple de l'ús de la demagògia a casa nostra el trobem en la recent proposta del PSOE d'aplicar nous impostos a la banca amb l'objectiu de poder apujar les pensions. Tots sabem que la seva viabilitat futura constitueix un dels problemes clau per a les pròximes generacions, però precisament aquesta realitat incontestable és la que converteix en més peremptòria la necessitat de dur a terme una anàlisi molt més fina, que no recorri a la maldat intrínseca de les corporacions financeres. No obstant això, la demagògia és doble en aquest cas perquè el PSOE no planteja el debat en termes de futur, sinó en clau electoral. Els jubilats voten massivament i la promesa d'incrementar les pensions –després d'anys d'hibernació– resulta un ganxo atractiu. La qüestió rau en el fet que no és una cosa prioritària. Ni tampoc justa, segurament, en l'actual context d'estretors econòmiques.

Les necessitats del futur no sempre coincideixen amb les urgències del curt termini. De la crisi n'hem sortit tots debilitats, però uns molt més que altres, com posen de manifest les dades sociològiques. La precarietat laboral, els sous baixos i la manca d'ocupació s'han acarnissat especialment en els joves i en les famílies. La pujada en l'afiliació no aconsegueix estabilitzar els números de la Seguretat Social, sobretot per la tendència deflacionista dels nous salaris. En termes generals, l'Estat del benestar redistribueix els pressupostos d'una forma més generosa cap amunt –pensionistas i jubilats– que cap avall. Per descomptat, la cohesió social es ressent d'aquestes polítiques, perquè es basen en la idea d'un reequilibri raonable que actuï com a element estabilitzador i de progrés. Es tracta d'un pacte generacional i també d'equitat, que es reforcen mútuament. De fet, el més lògic ara mateix –encara que no resultés tan rendible electoralment– seria incrementar la inversió en els joves i en les famílies –polítiques públiques de lloguer, complements salarials a les rendes més baixes, beques i llars d'infants, ajudes directes per fill, millores en la formació professional, etc.–, mentre s'estabilitza i es consolida a llarg termini el model de la Seguretat Social. Però per a això hauríem de deixar de banda en primer lloc la demagògia: tasca gens senzilla per a un PP i un PSOE necessitats de vots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook