L emissió dimarts passat del documental 1-O a TV3 ha revifat el caliu de la fita històrica. A ulls de qualsevol persona sensible, que tanta gent muntés i protegís el referèndum català, la gesta es fa nus al canyó. Perquè la gent conjurada encomana l'emoció, perquè els objectius pacífics legitimen la proesa. L'Estat espanyol va engegar una maquinària infernal per aturar-lo, en va.

Dirigit per Lluís Alcarazo, l'hem de felicitar per un documental equilibrat. No s'escora, ni a babord de la brutalitat policial, ni a estribord de la fraseologia dels polítics independentistes catalans. Només hi surt la gent, els neguits, els moments d'eufòria, de por, d'intrepidesa, de rigor. Gent gran incòlume, gent jove estrenant la democràcia. Aplaudiments per a tothom, entre tots, votessin que sí, votessin que no.

Ja sabem què ha passat després.

Costa, no prendre's l'1-O com una mostra de dignitat col·lectiva extraordinària, de les més importants que s'han vist al món, d'un temps ençà. Menysprear, difamar, ni que sigui ignorar la gent que el va fer possible (organitzadors i votants), només es pot provar des de posicions totalitaristes. Però quan una realitat descansa sobre milions de persones, hi cavalquin per sobre els règims, s'esdevinguin les depuracions que siguin, encara que s'hi apliqui el ribot de la propaganda o s'inoculi el virus de l'auto-odi, aquesta realitat sempre rebrotarà. No havien passat ni tres mesos, que el 21-D els resultats de les eleccions autonòmiques van reflectir, van confirmar el resultat de l'1-O.

No és cap secret que vivim en una època d'acceleracions i frenades en sec, de velocitats inoïdes. El pa de l'anàlisi surt del forn que es refreda abans de llegir el diari. Mitges veritats, judicis deshonestos, mentides que tapen mentides, bona part de la gent dubta per sistema i al final, cuita i desbordada, s'abandona a la idea que, faci el que faci, res no canviarà. Se'n diu fatalisme i és una actitud més vella que els camins. Una actitud comprensible, però gandula.

Una altra forma de la ganduleria és la del plany comunal. L'1-O va comportar l'èxit, això és l'existència, del que sense rubor podem anomenar un poble. Malgrat la paraula sigui un parrac històric, el col·lectiu de l'1-O obrava per motius territorials, culturals, de justícia veïnal, per sentiments de pertinença, idiomàtics, per costums familiars, socials, tan li fa, en tot cas s'agrumollava pels mateixos aspectes que defineixen la paraula poble als diccionaris de tots els indrets i èpoques.

Tot amb tot, hi ha un altre tret primordial que també defineix els pobles, i és l'aferrament paral·litzador als moments fundacionals. Per norma els pobles invoquen peripècies passades, una de dues, o per creure-se'n els hereus que caminen amb pas ferm per la crosta terrestre, o per entonar el plany del que volien ser i no els van deixar ser. Amb els matisos intermedis que es vulgui, segons on es posi el pèndol tindrem una comunitat pagada de si mateixa o planyuda de si mateixa -es poden confondre i tot. El cas és que, com el pa, un poble poble es fa cada dia.