La nova legislatura del Parlament de Catalunya ja ha començat. Les primeres paraules de Roger Torrent, ara mateix primer càrrec institucional, obren certa esperança per intentar refer la divisió i fractura a la qual ens va portar el camí emprès pel Govern Puigdemont des del gener de 2016. Recuperar l'autogovern és essencial, com ho és treballar pels ciutadans amb polítiques determinades i buscant el màxim consens possible. Les institucions són les primeres que han de trencar el discurs que separa bons o mals catalans depenent de les seves opcions. El canvi s'ha de fer des del realisme i l'experiència. No es poden cometre més errors i, menys, saltar-se la legalitat quan no es té xarxa. Només hi ha dues opcions viables. La primera és que JxCat no cedeixi en la seva voluntat que telemàticament Carles Puigdemont pugui ser investit president de la Generalitat contra el que diuen els lletrats del Parlament. Si així ho accepten ERC i la CUP, tornem al passat: guanya el 155 i nou atzucac a la vista. La segona opció és que a darrera hora Carles Puigdemont decideixi sacrificar-se, ningú esperava que Artur Mas ho fes i així va acabar passant, i JxCat ofereixi a ERC l'opció d'escollir un nou president de la Generalitat. Tot sigui per intentar governar amb certa normalitat mentre s'aclareix el futur dels que van fugir a Brussel·les i dels que segueixen presos. Pot haver-hi una tercera opció inimaginable a dia d'avui? A la Catalunya política tot és posible; però a hores d'ara pensar en un trencament, que seria el millor, de les frontisses identitàries, es fa impossible d'imaginar. Anem, doncs, cap a una repetició d'eleccions al mes de maig o bé cap a un Govern que aparqui declaracions unilaterals d'independència i pensi en tots els catalans. No només en el 47,5% que va votar les formacions separatistes.
