Precipitada i erròniament, s'ha conclòs que les confessions de Ricardo Costa sobre la corrupció generalitzada en el PP han danyat aquest partit en negre. En realitat, el sentit encara que tardà homenatge a la decència reforça la imatge que volen transmetre els dirigents populars. És a dir, vam governar així perquè ens dona la gana. Si un jutge ens reclama els ordinadors, els aixafem a cops de martell per demostrar qui mana aquí i què pot succeir si insisteix per aquest camí.
La concentració potser abusiva en el tràngol del PP desvia l'atenció sobre l'autèntic perjudicat per la sinceritat de Costa, que és el PSOE. Atesa la deserció progressiva dels votants conservadors que mesuren les enquestes, el partit acovardit de Pedro Sánchez és l'únic soci lleial del qual pot presumir Rajoy. No només dona suport immediatament al Govern en propostes inquietants com impedir la investidura d'un diputat elegit impecablement, sinó que els socialistes rubriquen la seva aquiescència a totes les iniciatives procedents de l'executiu amb un admiratiu «com no se'ns haurà ocorregut abans a nosaltres».
Costa lesiona la forta fe del PSOE en Rajoy, incomoda els socialistes perquè els obliga a donar explicacions. O a reforçar els vincles indestructibles amb el PP. Diumenge passat ja van patir una sotragada, quan el republicà Tardà els va oferir els vots d'ERC per a una moció de censura sense més condicions que canviar a un Govern feliç amb l'esquerda salarial entre homes i dones, i a un president que no sap si Francisco Camps està afiliat al seu partit. Si hi hagués el mínim dubte sobre la puresa de l'amor desbordant de Sánchez per la dreta, se sospitaria que hi ha un dossier que l'obliga a la docilitat. Malauradament, ni l'encomiable entrega socialista pot garantir la continuïtat de les burletes de Rajoy. De consumar-se la degradació del PP, el PSOE podrà col·locar-se a les ordres de Ciutadans. Qui millor que els socialistes, per facilitar un trànsit ordenat de la dreta a la dreta.
