Les minves de gener no han defraudat. Als empordans ens han donat aquells dies assolellats i freds, immòbils, de mar baixa i transparent, de boscos en letargia, d´impàs. Si no fos per les minves de gener, els anys no valdrien res.
L´any que som, les minves han coincidit amb una aturada del procés. En semblaven el reflex. Després de les eleccions del 21 de desembre, i passats els primers escarafalls sobre el resultat, el tremp polític va semblar que afluixava. Va passar Nadal. Trist com sempre. Aquesta vegada una mica més i tot. I va venir gener. Fa de bon pensar que, despatxos endins, els partits treballaven de valent, en totes direccions. Advocats i assessors voleiaven pels passadissos de l´exili, per les seus de Barcelona i Madrid. Però, de cares enfora, el procés s´ha alentit.
S´acaben les minves de gener. No és cap secret que les persones notem el temps. El procés es torna a posar en marxa. L´electricitat. Dimarts vinent hi ha convocat un ple d´investidura inversemblant. És la graella de sortida per reprendre el cannonball català.
Per ser-hi de viva pell, Puigdemont haurà d´ampliar el truc de canviar de cotxe sota un pont. Res no fa preveure que se´n surti. Madrid ha blindat la Ciutadella, Zoido el busca pels corriols del Pertús. A rebuf de la batuda, hem sabut que un jutge espanyol no el fa agafar a Copenhagen, perquè sosté que Puigdemont hi havia anat per fer-se agafar. No es pot demanar una represa més intensa.
Mentrestant, com que això, com el Dakar, va de victòries a còpia d´etapes, Madrid prepara una segona bateria d´accions judicials. La cacera d´independentistes agafa embranzida de nou. Entremig, els votants de la República ja s´ensumen el que tocarà. Tocarà omplir carrers de manera massiva i pacífica -com l´any passat. No es descarten noves eleccions. Els unionistes badallen.
Una de les dèries més esteses és pensar que, per mimesi amb els naturals, els processos humans contemplen obertura i tancament. Alexandre Deulofeu (el nostre Francis Fukuyama invertit), va tractar el tema de forma hiperbòlica, d´aquí que sigui tan suggeridor. De la mateixa manera que les minves tornen cada gener (i de vegades cada mes hivernal, cosa que de seguida fa pensar en un rellotge còsmic), pensem que els projectes de tall humà també funcionen amb corda, per episodis, datats. I pensem que un dia o altre s´acabaran quan, com la natura, el més habitual és el to be continued.
A diferència de les minves, el procés català no sembla tenir gaires precedents -diu, una part dels implicats. L´altra diu tot el contrari. Diu que cada cert temps, els catalans munten una costellada identitària que sempre acaba sent dissolta (a sang i fetge) pel poder central de Madrid.
Per fortuna, la natura ens forneix una ombra de patró. El compàs, el vaivé terraqüi que cada gener ens obsequia amb la millor època de l´any. Un rellotge que ara com ara falla i se´n diu canvi climàtic, cosa que, potser sí, ens ajudaria a fer símils força agosarats amb el futur.
