29 de gener de 2018
29.01.2018

Pensar el futur

29.01.2018 | 13:15

Si tiréssim enrere quaranta anys, comprovaríem com ha avançat el país. No parlo només de la recuperació de les institucions democràtiques, perdudes amb el franquisme, ni de la modernització dels costums. Parlo d´infraestructures, de transferència de poder a les regions, de polítiques de benestar, de renda per càpita, d´esperança de vida, de competitivitat empresarial, de cultura financera, de capital humà... Fa quaranta anys, molts municipis no tenien xarxes de clavegueram, ni centres de salut ben equipats, ni poliesportius o biblioteques. És cert que es tractava d´una pobresa digna, atenuada per la confiança en el progrés. Gràcies al turisme, a una incipient industrialització i a les remeses de diners que arribaven dels emigrants, Espanya encarava la dècada dels setanta muntada sobre una ona de prosperitat econòmica, que es propagava des dels plans d´estabilització. La democràcia va portar a més una promesa de llibertat i d´equiparació amb Europa. Espanya no volia seguir sent diferent –malgrat el famós eslògan que va popularitzar el ministre Fraga Iribarne–, sinó part substancial d´Occident, com li correspondria pel seu pes en la història dels últims cinc segles. I així va ser en gran mesura: heus aquí l´ingrés a l´OTAN ia la CEE, la posada en marxa de l´euro, la internacionalització d´empreses, una sanitat pública entre les millors del món i una xarxa d´infraestructures de primer nivell. No obstant això, la confiança en el futur, que va caracteritzar l´última meitat del segle XX, ha donat pas a un profund pessimisme en forma de malestar social. De nou, no és un fenomen exclusiu del nostre país, sinó una atmosfera tòxica comuna a tot Occident. Què li passa a la democràcia?, es pregunten els principals analistes polítics. És la crisi del model liberal, que va emergir victoriós després de la caiguda del Mur de Berlín? ¿Es tracta d´una conseqüència imprevista dels processos de globalització i de la intensificació tecnològica? Té alguna cosa a veure la demografia i el notable envelliment de les societats amb l´augment de la crispació? O és que senzillament la nostra classe dirigent no ha estat a l´altura de les seves promeses i s´ha enredat en la defensa dels seus propis interessos? Per què s´ha perdut la fe en el sistema quan vivim sinó en el millor dels mons possibles, sí en el millor dels mons que hem conegut? Ningú té respostes a aquestes qüestions, tot i que faríem malament de menysprear-les.

Espanya ha progressat increïblement, però dóna mostres de fatiga. Part d´aquest cansament sorgeix d´una desconfiança en la política, després dels múltiples casos de corrupció i els vicis inherents a la partitocràcia. Part d´aquest cansament s´articula com una reacció al que es considera una excessiva rigidesa de les lleis, encara que, per descomptat, això últim sigui discutible. Part d´aquest cansament s´origina en una creixent fractura social que eixampla les possibilitats de futur per a alguns –les noves elits globals– i les limita per a molts altres. Part d´aquest cansament, en definitiva, no és aliè a la ruptura dels circuits de confiança que han sustentat tradicionalment la societat, aquestes institucions intermèdies –la família, l´Església, un cànon de valors establerts– que dotaven de certa solidesa a un país. El món és un lloc millor que fa mig segle, més segur i pròsper, encara que paradoxalment també més cínic i inhòspit. El futur ja no és exactament una cosa que conquerir, sinó el lloc amenaçant de l´angoixa. Potser –pensem– els nostres fills ja no viuran millor que nosaltres.

En un llarg assaig publicat en l´últim número de Letras Libres, Ramón González Férriz reclama que el liberalisme s´obri a la vegada cap al conservadorisme i cap a l´esquerra, que faci seva la defensa dels valors tradicionals de la comunitat –família, pàtria, prudència– i els habituals de la consciència de classe –polítiques d´equitat, més justícia i cohesió–, per afrontar la crisi de la democràcia occidental. En definitiva, atrevir-se a pensar un liberalisme més inclusiu i menys individualista. Pensar la crisi del nostre temps és pensar el futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema