31 de gener de 2018
31.01.2018

El mes de Febrer

31.01.2018 | 07:11

Demà ens arriba el mes de febrer, carregat de preguntes i sorpreses polítiques, tanmateix tindrem a bastament temps per parlar-ne. Els lectors no es quedaran pas dejuns d´informació perquè hi ha molts articulistes en el diari que manifesten habitualment la seva opinió autoritzada. Així, doncs, la reflexió política no és pas el tema del meu article, puix el tema exclusiu de l´article és el mes de febrer.
En algunes comarques catalanes, segons Joan Amades en el Costumari Català, els ancians provectes conten als néts que el febrer, abans, tenia trenta dies; era un mes alegre, transitable i ben situat en el calendari; feia de pont entre l´hivern i la primavera. El gener i el març li manllevaren de mala manera un dia; el febrer confiat els el va prestar de forma temporal per ajudar-los, amb la condició que li tornessin, però ni el gener ni el març varen complir la promesa, no li van tornar el dia tal com s´hi havien compromès, per això ara el febrer només en té 28; de la ràbia que prengué de veure´s robat, li ve l´ésser tan dolent, imprevisible i de mal passar.
Alguna vegada he escrit que el mes més antipàtic, interminable, sense festes, és el novembre, el febrer és el segon, bé sigui amb 28 dies o en els anys de traspàs, 29. Pels romans «februarius» representava el temps dedicat a les festes de purificacions i s´aplicaven a aplacar els difunts amb ofrenes i sacrificis.
La por dels morts ha estat una constant a la història de la humanitat. La por queda evidenciada pels monuments megalítics, les pètries sepultures en què s´enterraven les despulles o el fet que els cementiris estiguin tancats amb parets de dos metres d´alçada i els cadàvers dins de nínxols fermats, que bé per a alguns significa una recordança amable de llurs vides, però per altres una forma segura de blindar-los perquè no vinguin a alterar els vius tot produint maleses, perquè d´un mort res de bo es pot esperar, si torna és per venjar-se, per castigar. Oscar Wilde ho invertí i afirmà que els murs dels cementeris són construïts pels morts per defensar-se dels vius.
El refranyer pràcticament no té dites amables per a aquest mes: «Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser»; «Pel mes de febrer, un dia dolent i l´altre també», «El febrer, avergonyit, es tapa la cara i surt de nit», «Si el febrer riu, lo fred reviu», «La neu de febrer, marxa com un gos llebrer», «Pel febrer, abriga´t (o tapa´t) bé»; «Febrer plujós, cara de gos», «L´aigua del febrer escalda l´oliver»; «Quan trona pel febrer, tremola el vinyater».
D´estudiant, quan feia el batxillerat vaig patir un professor de filosofia sui generis (com es deia abans), de nom Jaume en homenatge al filòsof vigatà Jaume Balmes. Partidari d´en Franco només perquè era anticomunista; li hauria agradat que tractés millor Catalunya, deia en veu baixa, però com que el dictador era visceralment enemic dels comunistes ja l´hi perdonava. Li escrivia cartes advertint-lo que els partidaris de l´Stalin estaven a l´aguait i a punt de començar la guerra i estendre-la als països pobres de religió islàmica, països destinats a ser comunistes, com els de la Xina d´en Mao. Establia analogies entre els xinesos i els musulmans que ens resultaven incomprensibles, no obstant ningú s´atrevia a portar-li la contrària perquè era cregut i aferrat a les seves idees, que defensava abrandadament.
Exposà més d´un cop a classe una teoria sobre el temps relacionat amb el clima i la geografia i particularment sobre els mesos de l´any. Assegurava que el mes de febrer i juliol eren propensos a la revolta, a les revolucions i a les grans commocions socials de tota índole, o pel fred o per la calor intensa. A nosaltres ens era del tot indiferent el que explicava, ens sonava a música celestial, però ell creia que era molt important i formatiu. La revolució russa va ser en el mes de febrer de 1917 (com si hagués sigut a l´octubre, ves) i fins és coneguda en els manuals d´història com la Revolució de Febrer. El vaig tornar a tenir a la universitat com a catedràtic de Metafísica i la brama assegurava que la càtedra l´havia guanyat per franquista, no pels seus migrats mèrits acadèmics.
Si sento a parlar del 23 de febrer, el dia que en Tejero intentà un cop d´estat, penso ves a saber si aquell professor tenia raó. Molts anys després el vaig anar a visitar a Viladrau, on sojornava l´estiu. Es recordava de mi i em va portar a veure uns castanyers frondosos en una pendent ombrívola. Taciturn, desanimat, musti, prematurament envellit. Va parlar molt i em digué que la metafísica era esmunyedissa i fa patir, millor que no m´encapar­rés amb ella i l´apartés del cap, perquè no proporciona cap gratificació. No dona res de bo. He seguit el seu docte consell i he procurat no despenyar-me per les lliscoses vessants de la Metafísica.
Li vaig recordar la seva teoria del mes de febrer. Se sentí complagut i em preguntà si hi creia; com que el vaig notar ensopit, malmirrós i molt abatut li vaig dir que sí.
- És la idea més ben parida que he fet a la meva vida. Recorda: «El febrer és traïdor, borrascós i glaçador».
Hem obert les portes al febrer. La inquietud política, la incertesa, la por, la intimidació, però també el titubeig d´algun partit polític forma part de les nostres vides. El desenllaç es fa etern i ningú sap com pot acabar perquè quan sembla que s´ha superat un obstacle n´apareix un altre de més intricat i inexpugnable. No ens avesem a aquest desassossec permanent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook