10 de febrer de 2018
10.02.2018

La paradoxa del crèdit

10.02.2018 | 01:26

Quan acabi el trimestre en curs, es compliran cinc anys des que l'economia espanyola va tocar fons, després de la Gran Recessió de 2008. Des de llavors, s'han encadenat millores del PIB i de l'ocupació. No obstant això, no deixen d'aparèixer dades que demostren que, aquest cop (i a diferència de crisis anteriors), la recuperació és diferent.

Per exemple, segons el Banc d'Espanya, la concessió de crèdits al consum (per a compra d'automòbils, electrodomèstics o viatges) ha tornat a nivells previs a la crisi de 2008. Fins aquí, tot normal. Però ja no ho és tant que el volum d'aquest tipus de crèdit (una mica més de 43.000 milions d'euros) superi al concedit per a l'adquisició d'un habitatge (prop de 39.000 milions).

La debilitat del crèdit hipotecari s'explica perquè, més enllà de grans capitals i zones costaneres, no s'ha superat la ressaca immobiliària de principis de segle (quan el finançament hipotecari superava els 150.000 milions d'euros anuals). A més, els sous pagats des de 2013 són relativament baixos (per a les persones que aconsegueixen la seva primera feina) o romanen estancats (per als que el van conservar durant la crisi), el que ha provocat que les entitats financeres només obrin l'aixeta amb el crèdit al consum (atesa la seva alta rendibilitat i davant un entorn prolongat de baixos tipus d'interès).

Aquesta situació no seria dolenta si no fos un reflex de la baixa capacitat d'estalvi de la majoria d'espanyols, que han de recórrer al crèdit per mantenir cotes de consum que no aconseguirien amb els seus sous (segons dades de 2015, gairebé un 65% declara ingressos inferiors als 21.000 euros anuals). Així que no anem malament, però amb un sòl inestable... i amb gairebé tothom pregant perquè els interessos no pugin en anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook