10 de febrer de 2018
10.02.2018

«Quo vadis», PDeCat?

10.02.2018 | 01:26

Soc conscient que no desperto cap simpatia entre els dirigents i els polítics en actiu del PDeCat, el partit polític que va aixecar-se sobre les cendres encara no dispersades del que fou el meu, CDC. En aquest, vaig militar-hi des de l'any 1975, quan les formacions polítiques eren il·legals i les conferències del seus líders eren multades pel governador civil de torn, fins que es varen confirmar del tot les meves sospites de canvi de rumb. Vaig donar-me de baixa per respecte als que foren els meus electors i a mi mateix.

En el meu llibre – Cuando pintábamos algo en Madrid, ED Libros-, s'hi troben els primer símptomes del gir copernicà que l' Artur Mas i els seus «nens» varen donar al partit creat a Montserrat. Ni em vaig equivocar en el pronòstic, que allí es troba reproduït en conversa amb el meu adjunt, l'entranyable Manel Silva, ni em vaig equivocar quan vaig expressar a Mas el meu parer favorable a un entesa amb el PSC i no amb ERC –jo disposava del plàcet del PSOE- que, no essent així, el va portar a l'oposició durant set anys. Com havia dit a Pujol anys enrere, «no sé si té creences polítiques i, en cas de tenir-ne, quines són». El silenci del llavors president fou eloqüent.

Dic que soc conscient que no desperto cap simpatia en el sector més amunt acotat perquè en tinc proves. Que en disposi té causa en el fet que un servidor no s'ha mogut del lloc de centralitat i de serenor política a Catalunya amb incidència positiva a Espanya que en aquells temps ocupava CDC i per extensió CiU. Els emprenya llegir-me i que el temps em vingui a donar la raó. Més: que els seus resultats electorals vagin a la baixa en tots els fronts: Corts Generals, Parlament de Catalunya i ajuntaments. I de manera molt important per definitiva, els emprenya que un servidor, capçalera per Girona al legislatiu de l'Estat, disposi en el meu full de serveis del percentatge més alt de vots de CiU a tot Catalunya... catorze anys després d'haver deixat la política activa! Tot sembla dir que l'excursió sobiranista i independentista no ha estat un encert.

S'ho creuran o no, però no em deixa indiferent tota aquesta reculada electoral que pateixen els meu antics companys i els que, sense ésser-ho, s'han adherit al PDeCAT. Pateixo. Per ells, i pel país sencer. Pateixo, per exemple, quan veig que callen i s'absenten quan en Carles Puigdemont es fot d'ells per tots els costats possibles i fins i tot els impossibles.

Els ha posat a la banqueta, els ha fet callar, els ha suplantat amb això de Junts per Catalunya, ha enviat cap a casa parlamentaris de l'antiga CiU que eren vàlids i ha fet una llista a mida de tal manera que molt més de la meitat dels membres del grup parlamentari ni són del PDeCAT, ni es deuen a aquest partit i als interessos legítims d'aquesta formació, i, per tant, són d'obediència deguda a l'obstinat d'Amer que pot enviar novament Catalunya a un nou cul-de-sac institucional.

Em veig amb l'obligació de dir que l'Artur Mas va fer bé en deixar la presidència del CDC-2. Ni que sigui per primera vegada, va saber llegir entre núvols. Va veure que el nou edifici s'ensorraria i no va voler apuntar-se a presidir el segon funeral.

Aquesta vegada, si Déu no intercedeix, els tocarà fer-ho a la Neus Munté, a la Marta Pascal, a en David Bonvehí, a Ferran Bel i a la resta de dirigents, gent que em mereix tot el respecte i consideració, malgrat discrepar en matèria de continguts i objectius, tàctiques i estratègies. Crec que són bona gent i no es mereix el ninguneo d'aquell que es troba a Brussel·les. Sobretot perquè no s'hi troba allí per patriotisme, sinó per cagat, atès que en el comparatiu amb l'antic vicepresident Oriol Junqueras, empresonat, aquest guanya per golejada per la seva coherència.

Em consta de manera fefaent que la direcció del PDeCAT, aliada amb no pocs càrrecs institucionals, diputats i alcaldes, volia encarar els nous temps portant el partit cap a la centralitat política. Sense renunciar a l'anomenat dret a decidir, puix no té per què fer-ho, volia donar un cop de timó consistent a abraçar el possibilisme i el pragmatisme. És a dir, reconvertir-lo en un partit de govern de debò i no, com els passa ara, que es troba en un extrem i sota una excitació política que no porta enlloc. Tanmateix han ensopegat amb l'inestable d'en Puigdemont i la seva musa, Elsa Artadi, a qui el seus iguals de Barcelona l'anomenen «la pija», i així m'arriba, cosa que no em sembla que siguin la Pascal, en Bonvehí i altres.

Cap on vas, PDeCAT, amb aquesta tropa que us suplanta? Cap a l'enderroc que va visionar en Mas, potser? Alcaldes i regidors, penseu en allò de la barba i els veïns, que aviat haureu de passar comptes. Ai!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook