Veure a la tele la corrupció fereix menys que llegir-la en el diari. Francisco Granados, per posar un exemple recent, funciona a la pantalla a manera d'un espectacle tragicòmic que no produeix ni de lluny la repugnància que allibera a la lletra impresa. El mateix podríem afirmar d'El Bigotes, de Correa, de Costa i, en fi, de tota aquesta desfilada d'expolítics i polítics en actiu que travessen la passarel·la de l'actualitat amb la sola de les sabates plena de merda. La merda fa més olor quan es llegeix que quan es veu. Agafar un bon article sobre la declaració judicial d'aquest o aquell i llegir-lo a poc a poc, al matí, mentre el món es posa en marxa, provoca una estranyesa que et deixa tocat per a la resta del dia. Quan després de dinar veus el mateix al telenotícies, et fa l'efecte que al mateix li haguessin tirat una mica d'aigua, com feien en l'antiguitat els ramaders desaprensius amb la llet i els taverners sense escrúpols amb el vi. I no és culpa dels professionals del mitjà, sinó que en la mateixa pantalla on vam gaudir d'una gran pel·lícula de John Ford, s'instal·la mitja hora més tard un programa escombraries. Per això tampoc és el mateix anar al cinema que posar-se a casa un DVD. Si el paper higiènic s'utilitzés indistintament per a l'ús per al qual va ser concebut i com a tovalló, el faríem servir tranquil·lament per netejar-nos la boca? Segurament no.
«Era millor la novel·la», sol afirmar-se de les pel·lícules basades en una obra literària. Era millor la pàgina de successos del diari que la seva versió televisiva, podríem dir per fer-nos entendre. Som capaços de menjar un bistec amb patates mentre per la tele passen les últimes imatges d'un terratrèmol amb desenes o centenars de morts. Ho fem de manera habitual. Però avui mateix, mentre llegia a la premsa escrita una crònica sobre les brutes declaracions de Granados, he hagut d'apartar la tassa de te, ja que cada glop tenia gust de verí. La paraula escrita produeix certa resistència, per aquest motiu cada dia es llegeixin menys diaris de paper (dels digitals es llegeixen sobretot els titulars), però quan guanyes aquesta resistència, la realitat es manifesta com si t'haguessis col·locat unes ulleres d'augment. L'assumpte està que crema.
