Avui havíem de sopar a casa d'uns amics als quals se'ls ha mort el gos. Ens truquen per anul·lar la trobada. Els dic que sento molt això de l'animal, sé com l'estimaven i l'amor que el gos els professava a ells. Poc després de penjar tornen a trucar. Diuen que hi anem si ens ve de gust, que prepararan qualsevol cosa per picar, que al capdavall era un gos. No és com si s'hagués mort el meu pare, afegeix ell. Li dic que d'acord, que ens veiem després. Després de penjar, la meva dona i jo comentem el succés. Suspendríem nosaltres un sopar si se'ns morís el gos? Cap dels dos n'està segur. Tot és un misteri. Crec que el meu amic estava més espantat que trist.

A això de les nou ens presentem a casa seva. Hem portat una ampolla de vi que em fa vergonya donar-li, així que la deixo sobre el taulell de la cuina, com si no fos meva. Els nostres amics parlen en veu baixa. Ens trobem ara a la sala, una mica violents, compartint una truita de patates partida en quadrets que segurament han comprat feta al bar de sota. De sobte, ell diu que si el volem veure. Que si volem veure què, dic jo. El gos, diu ell, que si voleu veure el gos. No em podia imaginar que tinguessin el cadàver a casa, però a l'Ajuntament els han dit que no poden recollir-lo fins demà. L'han posat a la terrassa, sobre una tovallola que li va una mica petita, ja que era un sant-bernat. Surt per les vores.

Continc un moviment de pànic en pensar en el gos com en un mamífer. Va tenir una mare i uns avis i uns germans que deuen estar escampats pel món. Molts d'ells deuen ser morts ja o els deuen haver sacrificat en la consulta d'un o diversos veterinaris. Els llavis del santbernat, enormes, llisquen cap avall, ja que està de perfil i deixen una bava mortal sobre la tovallola. El meu amic diu que l'han posat a la terrassa pel fred. És el que els han aconsellat els de l'Ajuntament. La meva dona i jo ens acomiadem de seguida i tornem a casa sense parlar. Abans d'anar a dormir em prenc un ansiolític. No sé què li passa al món ni vull saber-ho.