El cor serà la barca

Quan volem explicar al món qui som, trobem en la cultura un argument convincent. La creativitat, la continuïtat, la projecció dels nostres referents artístics són un exponent de la solidesa de la nostra personalitat col·lectiva. Joan Triadú explicava el XX com un Segle d´Or de la literatura catalana. Ho avalen els noms de Caterina Albert, Víctor Català, Josep Carner, Carles Riba, J.V.Foix, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda,... Doncs bé, la publicació del primer volum de l´Obra poètica de Josep-Ramon Bach, amb el títol L´instint, ens hi referma, perquè hi constatem la dignitat, l´exigència, l´ambició, la persistència que caracteritzen les millors tradicions literàries. Josep-Ramon Bach, nascut a Sabadell l´any 1946, és un autor que ha construït un camí ben personal i independent, que el singularitza. Poeta, narrador i dramaturg, ha estat un veritable investigador en poesia, que ens ofereix ara la possibilitat de resseguir des de l´inici la seva producció poètica. Hi podem reconèixer un escriptor enigmàtic, que creu en l´instint i en l´atzar, en la intuïció, en la revelació, que defuig l´obvietat, que es nodreix de l´ambigüitat i la ironia, que sovinteja el territori del superrealisme, que defuig l´èpica,... Però també hi emergeix la veu sensible, cívica i solidària que denuncia la degradació, que viu Florència «com un teatre» o que afirma el seu vincle primordial amb Sabadell («Parlem, cos a cos, la pedra i jo»). Darrerament ha estat reconegut amb premis destacats pels seus llibres Secreta dàlia (Vicent Andrés Estellés del 2015) o Caïm («Serra d´Or», 2016). Llegint L´instint, podem formular la hipòtesi d´una certa evolució, però hi reconeixem una unitat de fons. I un talent insòlit per assolir cims colpidors de bellesa: «Omplo de pètals/les illes del crepuscle./ De blau i rosa,/ els núvols i la seda./De vermell, la mirada.» Bach és un poeta que alterna el vers breu i la poesia en prosa, sempre tendint a la concisió i a la pulcritud, sempre atent al gest imprevist de la paraula per projectar-nos una imatge enlluernadora, de vegades en una successió que s´encadena, però on l´emoció hi és a prop, com quan es refereix al cor com una «copa de vi en armari de lluna». A L´instint ens sorprèn ara i adés el poeta que és capaç de qüestionar-se ell mateix («No sóc jo./ És l´adversari») i de capgirar el que coneixem per donar-hi un nou sentit quan escriu: «El llop/que mira la lluna/ es torna home». Ens hi entusiasma quan s´expressa amb vitalisme desinhibit, ja a l´etapa inicial («Caminem per un deliri de colors/ cap a les tavernes de la seducció»), però també als seus moments d´erotisme exquisit («Ompliu-li el melic de mel i anís de roca») i a la lluminosa tanka que trobem cap al final de Desig i sofre («I les mirades/ seran rius d´aigua fresca./ I els somnis, sorra/ on adormir-se els peixos./ I el cor serà la barca.»).