07 de març de 2018
07.03.2018

Un jubilat és un tresor (de vots)

07.03.2018 | 07:10

Després d'ignorar-los i fins i tot menystenir-los durant anys, els partits reputats de progressistes acaben de descobrir que el parc dels avis està poblat per gairebé nou milions de votants. Lògicament, s'han llançat a pescar en aquest calador amb una ànsia d'allò més nova.

Ara tot són afalacs als pensionistes que es manifesten perquè els millorin la paga; però no sempre va ser així. Es creia, amb raó, que els jubilats solen votar el poder, sigui quin sigui el partit que l'exerceixi; i, en conseqüència, l'oposició els deixava per impossibles. Ja no.

Fa tot just un parell d'anys, els seguidors de Podem no paraven de refilar tuits a favor que es privés del vot els avis. Calculava llavors Carolina Bescansa que, si només votessin els menors de 45 anys, Pablo Iglesias hauria ascendit ja a la presidència del Govern; però es coneix que els seus coreligionaris han començat a revisar i actualitzar aquesta idea.

Serà que la imatge que representava el jubilat com una mena de Paco Martínez Soria rural, castís i ultraconservador pròpia dels anys setanta ha deixat de ser tan exacta com semblava. Els fills del baby boom que s'estan jubilant –i més que es jubilaran– ja no responen necessàriament a aquest estereotip; encara que de tot hi haurà a la vinya de la Seguretat Social.

Molts jubilats de nova fornada van ser contemporanis en la seva joventut dels Beatles i els Rolling Stones, dada natural si es té en compte que Mick Jagger va camí dels 75, tot i que segueixi fent salts sobre l'escenari. Són gent que va viure la transició de la dictadura a la democràcia i ni tan sols és improbable que alguns o bastants d'ells flirtegessin amb la xocolata i la fariña als anys vuitanta. El temps passa que és una barbaritat.

Aquí, i en el quantiós i creixent nombre de jubilats amb dret a vot, estan veient ara els partits un nínxol de negoci molt prometedor. Fins i tot els que fins fa poc els consideraven carn de canó –i d'urna– fàcil de rostir i usar pel poder han començat a mirar-los amb uns altres ulls. Es tracta d'un amor tan sobtat com interessat, però quin no ho és en realitat?

Alguna cosa hi ha de revolucionària en aquesta disputa que s'ha obert pel vot dels pensionistes, que en temps del bipartidisme quedava tàcitament reservat al partit –conservador o socialdemòcrata– que estigués al poder. Es parla ja d'un 15-M dels jubilats que potser recuperaria el vell –mai millor dit– moviment dels «panteres grises» que van marcar tendència anys enrere.

Tampoc cal exagerar. Una cosa és que els candidats de l'oposició donin suport i intentin guiar les manifestacions dels irritats per una pujada del 0,25 per cent en les seves pensions i una altra, potser diferent, que les classes mal anomenades passives vagin a canviar els seus hàbits d'un dia per l'altre.

L'experiència, nom que donem a les nostres equivocacions, suggereix que la gent ofereix més resistència als canvis com més anys té.

En qualsevol cas, serà divertit veure com s'intercanvien els papers de manera que ara els toqui als partits progressistes ficar la por al cos als jubilats amb la pèrdua de les seves pensions. Temps aquells en què era la dreta la que atribuïa als comunistes la intenció de llevar-los les vaques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook