El tragí de gent a les estacions de trens i autobusos, l'enrenou dels aeroports, fins i tot l'evolució del disseny de les maletes, tot indica que es viatja molt. Els viatges formen part de la nostra vida. Les motivacions per a bellugar-se tan són d'allò més variades. Començant per aquella persona oriünda d'Holanda que va venir a Catalunya, atreta per les muntanyes; volia experimentar muntanyes, atreta pels relats excursionistes i al seu país no es veuen elevacions del terreny. Seria curiós saber els motius dels viatges. Se'ns havia explicat als llibres que els fenicis viatjaven per comerciar. Bon motiu per viatjar i fer viatjar el troben els organitzadors de congressos, festivals i companyia, quan busquen un marc geogràfic atraient. Tota una altra motivació tenen els admirats alpinistes que culminen el seu camí amb la frase que omple el cor «hem fet el cim». Parlant de motivacions per viatjar, sempre hi haurà -disortadament- qui viatja d'esma, maquinalment; seria aquell que al retorn d'un viatge turístic per Itàlia li pregunten què li ha semblat Florència i ell respon que això són coses de la seva dona, «aquell matí jo vaig anar a la barberia». Insípid estaquirot, malaguanyat viatge.
Molt alliberador deu resultar el viatge perquè els règims totalitaris acostumen a limitar i controlar la llibertat del viatge. Es pot recordar el « salvoconducto de fronteras», dels anys 40. En canvi, els hippys dels anys 60 fomentaven el viatge, com a evasió, i omplien Wight, Eivissa i Formentera.
Els escriptors solen ser bons viatgers, com a comunicadors d'ofici, i en fan pàgines molt interessants. Josep Pla explica que va començar de viatjar com a repte. Diu a Viatge a Catalunya que es va sentir esperonat perquè els escriptors catalans no havien tractat Catalunya com a element de viatge i ara «seré pres per un pur salvatge, amb sensació d'inseguretat». (Això ho deia l'any 1934). Josep M. Espinàs, un altre dels nostres grans viatgers-escriptors, abans de mostrar-nos el país, magistralment, des del Pirineu a la Terra Alta, passant per totes les nostres ciutats, havia manifestat el risc de la nova feina perquè «el novel·lista té dret a inventar-se un món, però Catalunya té carn i ossos i el cronista ha de parlar de manera que se li vegi la carn i se li vegin els ossos».
Tot paisatge, aspre o frondós, és motiu de viatge i de literatura. Ja més endins, el viatge adquireix un valor més íntim, de vivència. Per exemple, el viatge que iniciaren uns antics europeus arribant a Santiago de Compostel·la, punt de pelegrinatge espiritual, que ha pres entre nosaltres el nom de Camí de Sant Jaume; és el desplaçament ple de vivència personal, de reflexió i esforç, que omple de sentit i dignifica la simple paraula viatge.
Quan va arribar la televisió es va obrir un portal de cara a ampliar possibilitats. És clar que no és el mateix viatjar, anar-hi, als llocs, amb maletes i cansament, a vegades, anècdotes, records i trifulgues, en viu i en directe, que veure-ho còmodament a una pantalla, gran o petita, tot fent un bon sopar a la saleta de casa. Però sí que la televisió ha creat un servei diem-ne de viatges a domicili, que ofereix grans possibilitats consolatòries. Fem memòria d'un extraordinari programa de TV3, Catalunya experiència, que va saber copsar els millors moments d'uns viatges i viatgers que havien passat uns dies a Catalunya vivint-hi una experiència emotiva i singular. Un programa de TV3 d'altíssima categoria humanística.
Viatjar és veure, aprendre del molt que es pot descobrir en aquests paisatges que ens fan, quan els visitem, nostra figura mesquineta i pobra. Paisatges que són el que es veu i, a més, el seu misteri.
