Què pensarien d´un lloc en el qual la gent s´amuntegués per ovacionar i pagar presumptes delinqüents, que segons l´Estat han sostret milions d´euros imprescindibles per curar malalts, educar nens i atendre ancians. Res a veure amb el país que s´inclina setmanalment davant Ronaldo i Messi, nodrint els seus comptes amb uns diners sense retorn social. Quan una persona guanya deu mil, pagar el deu per cent en impostos li sembla molt. Quan guanya cent mil, abonar aquest percentatge se li fa inacceptable. El curiós segueix sent la claudicació de l´afició, per elevada que sigui la quota defraudada que hagués acabat en el partit en el Govern.

Shakira, una altra deessa de postració obligatòria, retornava recentment a Hisenda vint milions corresponents a un sol exercici, i a més amb l´única intenció de reclamar-los a continuació. Un treballador mitjà només necessita cent anys per acumular els mateixos ingressos, dels quals pagarà més de sis milions en impostos. Aquest desavantatge no li impedirà adorar la cantant com si encarnés virtuts més sobrehumanes que pedestres. Igual que les dives del futbol, ??l´artista de les evasives no patirà la mínima rascada a la seva fama. Ben al contrari, en les últimes setmanes haurà repuntat el mercat dels seus xiscles.

Els guardians de la moral i els tabús no són tan reaccionaris a l´hora de postular el delicte d´enaltiment del frau fiscal, una apologia mortífera en què incorren milions de persones cada setmana. Pel que fa a l´existència de víctimes dels delictes defraudatoris, només poden desmentir els que creguin que la sanitat o la seguretat són gratuïtes. La massa es despulla literalment davant els seus déus, enfront de la creença inversa en el despullament de l´ídol folrat. L´accés de Shakira a Obama o de Ronaldo al Papa no atenua els seus comportaments, sinó que converteix els líders mundials en còmplices de defraudadors fiscals a gran escala, segons les autoritats legítimes. L´ésser humà no tendeix a l´anarquia, sinó a l´esclavitud.