18 de març de 2018
18.03.2018

Retorn

18.03.2018 | 06:30

A principis dels setanta, vivíem a Torre Valentina, una urbanització de Sant Antoni de Calonge que encara conservava paratges i solars verges. Passat l´estiu, tot era calma, solitud i una ambigua sensació d´aïllament i llunyania. Recordo que, a la tardor, el meu pare s´escolava a la parcel·la veïna i en tornava amb un cistell de pinetells i rovellons: així de ràpid i així de fàcil. Mentre vam viure en una caseta enmig del bosc, a sa Riera, envoltada de pins i vinya, vaig tenir una sensació semblant, reforçada encara per la presència de la mar, sempre intuïda i la remor de la qual ens arribava esmorteïda pel brancatge d´un pi centenari per on es passejaven els esquirols. A l´hivern, quan la tramuntana bufava enfollida durant dies, els arbres cruixien, espetegaven, com si es queixessin i, assegut davant de la llar, m´agradava pensar que vivíem en una fortalesa inexpugnable com la dels contes que llegia tothora. Arribada la primavera, totes aquelles feixes s´omplien de flors silvestres, plantes flairoses i espàrrecs gruixuts i tendres que collíem amb delit. Una altra època de la infantesa la vaig passar a Pals, també lluny de la vila, en un mas, assolellat i a redossa, protegit per la muntanya de Quermany. Em sembla que gairebé érem autosuficients: teníem hort, camps, fruiters i pou, anàvem a veimar (veremar) i a fer lle­nya, a buscar cargols, bolets i espàrrecs, caçàvem ocells amb ballestes i ajudàvem a la matança del porc. També m´envoltava una solitud plàcida, gens feixuga, que m´inclinava a la lectura i l´observació, i que podia trencar tot just agafant la bicicleta i arribant-me al poble o a casa d´algun amic.
Vivíssim on vivíssim, però, sempre passàvem un dia sencer a la platja al llarg de tot l´estiu (una temporada que em semblava llarguíssima). Durant molts anys vam anar a Aigua Xelida, per un corriol dret i relliscós que desembocava directament al paradís. Només calia acostar-se a les roques més properes per fer un sarró de musclos i pallerides (o pagellides) i un grapat de crancs pelosos que acabaven de culminar aquell esplèndid arròs. Amb les minves de gener, es podien agafar tantes garoines com es volguessin i, amb un salabret i un punt d´intrepidesa, fins i tot ens atrevíem amb els pops.
Avui cal caminar molt per trobar bolets i les roques estan despullades de vida. Però jo torno i retorno als boscos i a les platges de la meva infantesa perquè res, fora de la literatura, em pot donar tanta pau i plenitud.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook