21 de març de 2018
21.03.2018

Admetre els errors

21.03.2018 | 10:54

Quan ens equivoquem, gairebé sempre la nostra reacció natural és argumentar. Hi ha qui ho anomena justificar-se, però en el fons forma part de la nostra naturalesa provar d'explicar i donar sentit als nostres errors, com si el relat que se'n deriva contribuís decisivament a convertir aquella mala decisió o aquella mala resposta en una actuació més lícita, o almenys atenuada. Qui més qui menys reacciona d'aquesta manera quan s'adona que s'ha equivocat. Fixeu-vos-hi: quantes vegades l'espifieu durant un dia i la primera temptació és raonar l'error, fins al punt que pot semblar que aquest no s'ha produït? A mesura que et fas gran, et tornes més selectiu amb les persones de què t'envoltes, perquè al final descobreixes que la qualitat del teu entorn determina la teva pròpia, però en el fons tot el teu context afectiu depèn del grau mutu de sinceritat. Per tant, la maduresa acaba apuntalant-se en la capacitat que tinguis per a l'autocrítica. Sí, la teva sensibilitat per entendre l'altre és clau per a la teva identitat i les teves relacions quotidianes, però poques coses resulten tan efectives per conèixer-se un mateix que acceptar els propis errors. Es poden argumentar, per descomptat, però acabes aprenent que en aquesta reacció verbal hi ha d'haver el marge per assumir que l'has cagat. I aleshores el tema ja no és l'error, sinó la teva capacitat de diagnosi i acceptació. Hi ha alguna cosa d'alliberador a reconèixer que t'has equivocat, i més ara que vivim en un món on sovint es prefereix imposar una opinió en lloc de qüestionar-la per millorar-la, o com a mínim per fer-la més honesta.

Al llarg d'un dia ens equivoquem un munt de vegades, tant amb relació als altres com a nosaltres mateixos, i la felicitat passa necessàriament per conviure-hi. Perquè som imperfectes, imprevisibles, contradictoris, i un error pot arribar a ser la màxima expressió de la nostra flexibilitat i capacitat d'aprenentatge. En admetre'l, ens reafirmem com a éssers socials, perquè és així com reconeixem que no hi ha ciències exactes, que no hi ha veritats absolutes. Tampoc nosaltres no som ni una cosa ni l'altra. I admetre els nostres errors és, a més, el pas previ indispensable per a una de les accions més reveladores que pot fer una persona: demanar perdó. Però aquesta resulta encara més difícil i complexa. Tant, de fet, que mereix un article (o uns quants) a part.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook