24 de març de 2018
24.03.2018

Pensions i estalvi

24.03.2018 | 01:43

L'evolució demogràfica de les últimes tres dècades, caracteritzada pel descens en la taxa de natalitat i l'augment en l'esperança de vida, juntament amb l'atur, plantegen reptes difícils per a la sostenibilitat del nostre sistema de pensions públiques, és a dir, per a la capacitat de l'economia espanyola per finançar-lo. El deteriorament del saldo del sistema des de l'inici de l'última crisi fins a esdevenir un dèficit, que hauria superat els 18.000 milions d'euros el 2017, és prova evident d'això.

Si l'economia espanyola manté taxes de creixement per sobre, diguem, del 2,5% i segueix creant ocupació podrem, amb reformes i modificacions tècniques, fer-lo sostenible. En cas contrari, les nostres dificultats es faran més greus, i el recurs a la pujada d'impostos no serà suficient, ni la millor solució per al reequilibri del sistema. És una qüestió que afecta l'interès general i l'equilibri polític i social, i això és el que va justificar, fa més de 20 anys, la creació d'un fòrum de discussió i anàlisi, el Pacte de Toledo, que tractava d'enfocar el problema i les seves possibles solucions a llarg termini, evitant demagògia i oportunismes polítics.

El retard en l'edat de jubilació, el canvi en el període de cotització que es té en compte per fixar la pensió inicial, la introducció del nou «índex de revalorització» i de l'anomenat «factor de sostenibilitat», la possibilitat de segregar del sistema públic contributiu de pensions aquelles que no responen a aquest esquema bàsic –com, per exemple, les d'orfandat i viduïtat, entre altres prestacions– per passar a finançar-les mitjançant impostos i altres modificacions tècniques poden contribuir a sostenir el sistema.

Passant a la important qüestió de l'estalvi, és un fet que la proporció de jubilats espanyols que són amos del seu habitatge és alta en comparació amb la que es dóna en altres economies europees. Que l'ús de l'habitatge en propietat dona lloc a una renda en espècie, sigui el propietari jubilat o actiu, és un altre fet econòmic, tan conegut i acceptat que la nostra normativa tributària i el mateix marc de la Comptabilitat Nacional, amb el qual s'elaboren les estimacions del PIB, la qual té en compte des de fa molts anys.

En altres països de la UE, els fons de pensions privats generen un flux de pensions de jubilació més important, en termes relatius, que a Espanya, on les pensions de jubilació generades pels fons privats no arriben al 5% de l'import de les pensions públiques. La raó és que una bona part de les famílies espanyoles han estat dècades estalviant molt més en la compra d'habitatges que en actius financers. Tan sols cal atendre al volum de crèdit hipotecari contractat pels espanyols per constatar aquesta realitat. No es tracta que les famílies espanyoles no hagin estalviat per a la jubilació i no tinguin rendes derivades d'aquest estalvi; es tracta que l'estalvi s'ha concentrat, sobretot, en habitatge –a través del mercat hipotecari– i bastant menys en participacions en fons de pensions o altres actius financers.

Ningú ha suggerit, que jo sàpiga, que les pensions de jubilació del sistema públic puguin venir determinades o afectades en la seva fixació inicial o en les seves revisions anuals per la circumstància si el beneficiari és, o no, propietari del seu habitatge. Però seria absurd no constatar que a Espanya hi ha hagut estalvi que, materialitzat en un habitatge, genera una renda en espècie que contribueix, sens dubte, als ingressos totals, monetaris i no monetaris, dels jubilats, a diferència del que passa en altres economies europees, en què és més important relativament l'ingrés obtingut pels jubilats de les seves participacions en fons de pensions i altres actius financers.

No té sentit buscar en aquesta constatació la intenció d'implantar alguna mena de discriminació entre pensionistes, segons siguin, o no, propietaris d'habitatges; i és absurd imaginar que assenyalar les diferències entre l'estalvi de jubilats espanyols i el dels jubilats d'altres països europeus forma part d'algun tipus de «conspiració». Encara més absurda, si és possible, és la hipòtesi que aquesta constatació estaria, de fet, emparant, o promovent, una campanya perquè els jubilats contractin les hipoteques anomenades «inverses» o, simplement, venguin o rehipotequin les seves cases.

Deixant de banda elucubracions sense fonament i propostes molt difícils d'implementar, tenint en compte les restriccions que afecten les nostres finances públiques, el realment important per a la societat espanyola i per l'equilibri i la sostenibilitat del nostre sistema de pensions públiques serà, a més de realitzar les reformes necessàries, mantenir el creixement econòmic i l'augment de l'ocupació; per això, la peça que permet que l'economia espanyola es mantingui en aquest «triangle virtuós» en què està des de 2014 –fort creixement, creació d'ocupació i superàvit exterior– és no perdre la competitivitat guanyada i millorar la productivitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook