i una noia de 18 anys desapareix en una nit de fira d'estiu; si una nena encantadora de pocs anys mor violada i maltractada; si dos germans són salvatgement assassinats pel seu pare; o si un nen rialler de vuit anys desapareix en el camí que va de casa a la d'un familiar, a ells, als seus familiars directes, i a tots aquells que d'alguna manera van arribar a estimar-los, podem qualificar-los de víctimes pures. En els últims temps, diverses notícies han commogut l'opinió pública espanyola perquè presentaven casos semblants. Moltes d'aquestes notícies tenien alguna cosa en comú. Vam conèixer els victimaris i vam apreciar que havien realitzat actes espantosos amb una fredor absoluta, que resultava monstruosa per la seva incapacitat de percebre l'extrema gravetat de la violència que produïen.
Tota víctima reclama solidaritat. Però anomenem víctimes pures les que van patir una violència tal que no van poder contribuir a la sort que van patir. D'unes víctimes potser es pugui discutir que propiciaren en alguna mesura el mal que van patir. De les víctimes pures mai es pot dir. La seva innocència és fora de tot dubte. Per això reclamen solidaritat incondicional. Quina acció d'un nen de vuit anys podria considerar-se la causa del seu assassinat? Quina proporció podria traçar-se entre tornar a casa després d'un dia de festa i morir amb violència atroç a mans d'un depredador sexual?
En les víctimes pures aquesta desproporció entre la seva innocència i el mal que van patir és de tal índole, que per salvar-la s'hauria de suposar una maldat universalment censurada. Es tracta d'una indiferència bestial, d'una atenció exclusiva a la pròpia pulsió, que té molt de la mirada obsessiva d'una fera cap a la seva presa. Això porta dues conseqüències. La primera, que enfrontar-se al rostre de l'arbitrarietat absoluta, a la irrupció d'aquesta violència cega, ha de tenir l'efecte d'un trauma. La segona, que és fàcil lliurar a la víctima pura un reconeixement universal. I és que l'espectador d'aquest sofriment traumàtic no pot fer-se una representació adequada d'aquest dolor i només pot lliurar-li el seu reconeixement.
La de víctima pura és una categoria moral que té la funció d'identificar els judicis bàsics que cohesionen la societat. Una víctima pura pot ser defensada per qualsevol. De manera contrària, ningú troba raons per defensar el victimari. Si algú ho fes, s'exposaria a la censura general. D'aquesta manera, les percepcions morals d'una comunitat es reforcen mitjançant aquests exemples arquetípics en què veiem les conductes que constitueixen la línia vermella entre el discutible i l'indiscutible.
Si la moral es fonamenta en aquests exemples, en aquestes desproporcions absolutes entre la innocència de la víctima i el dolor que produeix el victimari, la política es fonamenta en les relacions probables i discutibles entre determinades mesures legals i certes finalitats a aconseguir. La moral desitja identificar allò absolutament prohibit: fer mal a l'altre, simbolitzat en l'innocent. La política vol establir el més eficaç per defensar determinat valor. Un està completament segur del que és el mal moral quan veu la violència que es produeix en la víctima pura. Però un no està mai completament segur del bé polític. Sempre poden sorgir contraindicacions.
Per això, mentre que la moral és un àmbit relativament estret i de línies vermelles, i la seva forma és el tabú o el manament («no mataràs», «no violaràs», «no humiliaràs»...), la política és un terreny ampli d'accions que pretén establir el més adequat. La seva forma no és el tabú, sinó la preferència. El que en tot cas està clar és que si bé l'estatut de víctima pura és indiscutible, l'estatut de la política és el discutible. Mentre que el bé moral s'aconsegueix quan evitem fer mal, el bé polític s'aconsegueix quan vam aconseguir triar bé el preferible. En la moral no preferim. En la política, sí.
En la mesura en què la víctima pura ha passat per un succés traumàtic, és comprensible que sovint presentin una conducta coneguda com a fixació al passat, al succés que va ocasionar el trauma. És lògic llavors que resulti difícil superar l'estatut de víctimes pures. Sabem que l'elaboració del dol en aquests casos és especialment problemàtica. Per descomptat que aquests sofriments i desgràcies sobrevingudes, aquestes dificultats del duel, depenen de la història singular dels afectats. L'exercici de solidaritat aquí és decisiu. Sempre implica reconeixement, respecte i simpatia civil.
Quan les víctimes s'enrolen en la defensa de preferències polítiques, poden exigir aquest respecte, però no poden pretendre per a les seves preferències el mateix reconeixement universal que li donem al seu estatut moral. Aquest és absolut, però les seves preferències legals i polítiques no ho són. Estem d'acord que hem de fer tot el possible per impedir que les víctimes pures augmentin. Però les mesures legals per aconseguir-ho formen part d'allò discutible. Així, la presó permanent revisable té una relació molt discutible amb la protecció de les víctimes pures del futur i cap rellevància per protegir les víctimes pures del passat. Per descomptat, protegeix més a les potencials víctimes un fort sentit de la solidaritat moral i una obligació de cura de les persones indefenses, que una discutible mesura legal, cosa que un criminal lliurat a la seva pulsió mai interioritza ni té en compte.
Per descomptat que aquestes víctimes tenen el dret a intervenir en política. És lògic considerar que només elles han de decidir si aquesta intervenció política és la millor manera de realitzar el dol pels seus parents. En tot cas, han de ser plenament conscients que si decideixen aquesta intervenció, no poden reclamar un plus d'autoritat respecte dels altres ciutadans just des de el seu estatut moral. Han de donar arguments raonables sobre el preferible de la seva opció legal, però no apel·lar al seu estatut de víctimes pures per imposar les seves preferències amb el mateix reconeixement universal que atorguem al seu patiment.
Però sobretot, el que resulta més discutible és que un partit polític pretengui identificar-se amb la causa d'aquestes víctimes, organitzant un totum revolutum de moral i de política, de tal manera que situa l'adversari polític en la incòmoda posició de semblar moralment insensible quan defensa el seu sentit del que és políticament preferible. El PP s'ha especialitzat en monopolitzar aquesta plusvàlua moral de les víctimes i transferir-la al compte de la seva causa política. Ho va fer en l'època d'ETA i ho fa de nou. Aquest fet és clarament simptomàtic d'una corrupció política que es nega a oferir arguments de per què una cosa és preferible i ho vol imposar com si fos un assumpte moral. En la mesura que darrere dels traumes i de les víctimes hi ha morts i dolor, aquesta forma sinistra de fer política testimonia la més extremada projecció de sentiments i afectes en la política, i constitueix l'exemple més consistent, continu i estable de populisme, a posar els sentiments morals al servei de la irracionalitat política.
Em pregunto per què aquestes víctimes prefereixen enrolar-se en discussions polítiques sobre el preferible des d'un punt de vista legal, que implicaran divisió i discussió partidista, enlloc de mantenir el reconeixement universal de la ciutadania pel seu sofriment moral. Aquest, i no l'aldarull polític, és l'únic que pot contribuir a realitzar el seu dol de forma completa i superar la imponent presència en les seves vides dels desgraciats fets que han patit.
