Stephen Hawking sostenia que l'univers va sorgir de forma espontània i del no res, que no cal un creador per explicar el seu origen i que, per tant, Déu no existeix. Molts científics van criticar aquestes conclusions de Hawking i li van recordar que la ciència pot explicar l'evolució de l'univers però no el seu origen primer. Les afirmacions metafísiques de Hawking s'oposen al principis d' Aristòtil sobre la necessitat d'un primer motor no mogut, d'una causa primera no causada i d'una causa final que permet que hi hagi un cosmos i no un caos.

A l'altra cara de la mateixa moneda hi ha l'edicte del Sant Ofici de 1616 que condemna la teoria de Copèrnic que la terra gira al voltant del sol, o els creacionistes americans d'avui que interpreten literalment els tres primers capítols del Gènesi. És el problema de voler treure conclusions físiques de la religió i viceversa, de creure que la racionalitat humana es limita a les matemàtiques, a la tècnica i a les ciències empíriques, i de pensar que aquestes poden donar raó de l'esperit, sense el qual no hi ha persona ni humanitat.

Cap llei científica pot explicar per què la primera esposa de Hawking, i mare dels seus tres fills, va estar cuidant durant 25 anys un home amb el cos paralitzat. Jane Hawking explica com la greu malaltia del seu marit, mentre que a ell el va anar allunyant cada vegada més de Déu, a ella la va fer aferrar-se a la fe, i que això li va permetre resistir situacions crítiques. A l'any 1985, quan Hawking participava en una escola d'estiu en el CERN de Ginebra, una pneumònia virulenta el va deixar en coma terminal. Els metges li van intentar fer veure a Jane que no hi havia res a fer, i que si ella els autoritzava, desconnectarien la respiració artificial que mantenia viu el seu marit. Però ella s'hi va negar.

En una entrevista recent, el físic, poeta i pensador David Jou, ens recordava que pensar menys en Déu «també vol dir pensar menys en el sentit de la teva vida i en el de la teva relació amb els altres: no és només Déu que queda arraconat; també quedem arraconats nosaltres». En aquesta entrevista Jou posava de manifest que les preguntes de la ciència són diferents de preguntes de la religió. La primera busca lleis per entendre la matèria. La religió es pregunta pel sentit i valor de la vida, de les relacions amb l'altre. Jou afirma que ciència i religió són compatibles, i que entre elles hi ha una tensió creativa.

Wikipèdia resumeix així la figura de Blaise Pascal (1623 - 1662):«Fou un filòsof, matemàtic, físic, inventor, escriptor, moralista, místic i teòleg occità, considerat un dels personatges més brillants de la saviesa occidental i probablement l'únic que ocupa llocs de primera línia en totes les disciplines que conreà». Pascal va viure a la França de Lluís XIV, de Descartes i dels grans clàssics del teatre francès. Una època en que la tradició cristiana ja havia començat la seva decadència entre les classes poderoses i il·lustrades.

Pascal té una visió existencialista de la vida humana. Les seves reflexions religioses són tremendament actuals. Veiem-ne algunes de la seva obra cabdal, els Pensaments. Li sobta com l'home «que passa tants de dies i nits ple de ràbia i desesperació per la pèrdua d'un càrrec o per alguna ofensa imaginària al seu honor, és el mateix que sap que ho perdrà tot amb la mort, sense inquietud i sense emoció». Pascal afirma: «És el cor que sent a Déu i no la raó. Coneixem la veritat, no només per la raó, sinó també pel cor; amb el cor coneixem els principis primers». I afegeix: «El cor té les seves raons, que la raó no coneix».

Pascal planteja als seus contemporanis l'aposta sobre si Déu existeix o no existeix. Sosté que per la mera raó no podem decidir cap de les dues opcions. Però és necessari apostar, ja que estem embarcats en el viatge de la vida i no en podem baixar. Pascal afirma que hem d'apostar sense vacil·lar que Déu existeix, ja que «si guanyeu ho guanyeu tot; si perdeu, no perdeu res». Si en aquesta aposta hi ha la mateixa possibilitat de guanyar que de perdre, no seria imprudent no arriscar la vida actual si pogués guanyar una vida eterna de felicitat?

Als que dubten Pascal els pregunta: «Quin mal us esdevindrà per prendre aquest partit? Sereu fidel, honrat, humil, agraït, benefactor, amic sincer, veraç. Certament ja no gaudireu de plaers infectes, ni de l'honor, ni les delícies; però, no és cert que en tindreu d'altres? Us dic que en aquesta vida hi guanyareu; i que a cada pas que feu en aquest camí, veureu un guany tan cert i uns riscos tan nuls, que a la fi sabreu que heu apostat per una cosa certa, infinita, i per la qual no heu donat res a canvi».

Pascal continua amb el seu diàleg. Li plantegen: «Hauria abandonat immediatament els plaers si tingués fe». I els respon: «Tindríeu la fe si haguéssiu abandonat els plaers. Sou vosaltres que heu de començar, ... i comprovar si el que jo dic és veritat». Afegeix: «Em faria més por enganyar-me, i veure després que la religió cristiana és verdadera, que enganyar-me ara creient-la verdadera». I Pascal encara planteja: «Però, dieu, si hagués volgut que jo l'adorés, m'hauria deixat senyals de la seva voluntat». I respon: «Així ho ha fet; però les menyspreeu. Busqueu-les, doncs; val la pena».

Aquest dies de Setmana Santa i la Pasqua que segueix, estan plens de senyals de la voluntat de Déu als homes. Es tracta que estiguem menys pendents de tantes coses supèrflues que ens absorbeixen el cor i la ment, i estiguem més atents al desig essencial que en el fons del nostre cor tenim cap a l'amor i la transcendència. L'únic que ens pot fer veritablement feliços.