Fas bé

- M'incitava -afegeix- a demanar un préstec per comprar un cotxe d'alta gamma en lloc del Dacia.

Són les nou del matí i ens trobem a la cafeteria d'un hospital, envoltats de personal mèdic i parents de malalts que han passat la nit al costat del llit, en una butaca d'orelles. Sona estrany sentir parlar de préstecs en aquesta atmosfera.

- I si després no pots tornar-lo? -pregunta l'interlocutor.

- El diable m'ha dit en el somni que Déu proveirà.

Aquesta frase, «Déu proveirà», era el cable del meu pare davant de l'escassetat. Cada vegada que tenia un nou fill exclamava: Déu proveirà. Així en va tenir fins a nou, dels quals jo soc el quart per dalt, però Déu no sempre proveïa. En escoltar la conversa de la taula del costat, em pregunto si seria també el diable qui induïa al meu pare a ficar-se en despeses excessives per a les seves forces. El diable, segons ens explicaven a l'escola, adoptava moltes formes. El diable, ara, és el capitalisme desfermat, disposat a concedir-te un crèdit en 15 segons i gairebé sense paperassa. Un crèdit contra el teu cotxe, contra el teu microones, contra el teu llit de matrimoni, contra el teu habitatge. Contra la teva vida, en fi.

Hi ha anuncis de crèdits ràpids per tot arreu. Fins als fanals i als arbres del meu carrer. I el diable sempre et diu que no et preocupis, ja que Déu proveirà. Aquesta utilització de Déu per part del diable resulta diabòlica, valgui la redundància. Hi ha refranys que han fet molt de mal a la humanitat. Si no a la humanitat en el seu conjunt, a la meva família almenys. En això, l'home de la bata blanca que ha somiat Satan, avança una mica la mandíbula i exclama:

- Saps què et dic? Que el demanaré. El préstec, el demanaré. Déu proveirà. No comparis les prestacions d'un Dacia amb les d'un BMW.

- Fas bé, assenyala el seu interlocutor.

Per la meva banda, pago el compte i baixo a l'habitació del meu malalt.