29 de març de 2018
29.03.2018

Revolució de pa amb tomàquet

29.03.2018 | 00:54

La història me l'explicava fa poc algú que va ser regidor d'una ciutat gironina, capital de comarca. En una de tantes guerres de banderes que els darrers anys tenen lloc a cada ajuntament, i sabent que es preparava una mobilització contra la bandera espanyola, van aprofitar per fer reformes a la façana del consistori, així que s'hi va instal·lar una bastida i es van treure totes les banderes del balcó. Fora problemes. El dia assenyalat –no sé si l'11 de setembre, el patró de la població o qualsevol altre que servís d'excusa–, un grup d'independentistes, amb tota la parafernàlia homologada al damunt, es va dirigir a l'ajuntament, on no van trobar cap bandera. Van veure aleshores el regidor en un bar del costat, i li van preguntar on era la bandera espanyola. Aquest els va explicar que les havien tret totes a causa de les obres. La resposta del cap dels manifestants encara li ressona:

-Doncs poseu-la, que volem protestar!

L'anècdota reflecteix a la perfecció el caràcter dels catalans, sempre necessitats de trobar un adversari, una causa que els permeti clamar al cel per les atàviques injustícies de què són objecte. Els catalans, si no tenen un enemic, es troben orfes, i la necessitat de buscar-lo provoca situacions tan ridícules com la Pilar Rahola declarant en una entrevista –no sé si a l'Argentina, comprenguin que pel que cobro no tinc l'obligació de saber-ne detalls– que fa 300 anys que no la deixen parlar català, quan no són pocs els seus compatriotes que pagarien perquè estigués sense parlar-lo ni que fos 3 minuts; o com la burgesia del Liceu cridant «Llibertat!», quan l'única llibertat que mai els ha interessat és la de mercat o, estirant llarg, la d'unes hores aquesta nit per anar a veure la querida així que hagi deixat la pesada de la senyora a casa; o com els manifestants que exigeixen un motiu d'ofensa, que un no surt de casa amb tota la parafernàlia per no poder cridar ni una trista vegada «puta Espanya» o «els carrers seran sempre nostres».

Els darrers dies, amb la murga dels CDRs, acrònim que ha fet fortuna perquè queda més cool que dir-ne grup-de-nens-que-juga-a-la-revolució-en-les-seves-hores-lliures, s'ha tornat a demostrar. Surten de casa, tallen una carretera, molesten només als seus conciutadans, a Espanya li importa un pebrot i no diguem als jutges alemanys, i tornen a casa amb la satisfacció de la revolució ben feta. Un ja no sap contra què protesta ni què pretèn, però el sol fet de protestar ja deu voler dir que hi ha motiu de protesta i, per tant, un enemic, que d'això es tracta. Quan siguin avis, explicaran a qui els vulgui escoltar que de joves van fer la revolució, i si algú els demana detalls esperant una història de misèries, privacions, heroïsme, sang i rebel·lió, ho explicaran:

-Vam anar a cridar a la sortida de l'autopista, i els que volien entrar a Girona es van haver d'esperar!

-Ah, està bé. I després?

-Després vam anar a casa a veure si sortíem per TV3. Vols que t'ensenyi la gravació? Encara la guardo, és el més important que he fet a la vida i...

I l'interlocutor ja no hi és, ha fugit.

Si una cosa hem après d'aquests dies de protestes inútils, de revolució de pa amb tomàquet, és que als catalans ens agrada tant el victimisme, el tenim tan arrelat, que quan hem de dur a terme mobilitzacions i protestes les fem de manera que ens perjudiquin a nosaltres mateixos i a ningú més. No cal que ningú ens putegi, ho sabem fer tot sols. Els capullos seran sempre nostres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook