01 de abril de 2018
01.04.2018

El dietari

Un repàs als temes que han marcat l'actualitat informativa de la setmana

01.04.2018 | 09:16

Diumenge. Màquina del temps


Pujo a una màquina del temps. Em porta al maig de 2007, fins al desaparegut auditori Narcís de Carreras del carrer Santa Clara de Girona. Arribo a destí i em trobo moderant un debat de candidats a les eleccions municipals.

En el debat s´estrena com a polític un jove periodista. En aquelles eleccions no aconseguirà ser alcalde. En acabar el debat, com que hi he arribat amb la màquina del temps, en lloc de dir-li –tal i com vaig fer aleshores– que s´havia presentat indocumentat al debat fent un paper desastrós, li faig unes sorprenents revelacions: «D´aquí a 4 anys seràs alcalde de Girona. Guanyaràs dues eleccions consecutives. I ara, agafa´t fort, d´aquí a 9 anys et convertiràs en el 130è president de la Generalitat. I, estàs assegut? Dos anys més tard proclamaràs la independència de Catalunya».

Aquí faria una pausa per després continuar el relat: «però Catalunya no esdevindrà, en aquell moment, independent i durant mesos la Generalitat serà presa pel PP. I avui, dia que he fet aquest viatge en el temps, estaràs tancat en una presó del nord d´Alemanya amb aspecte de correccional victorià, després de ser capturat per una operació del menut espionatge espanyol, quan ja portaves 5 mesos d´exili a Brussel·les».

I al final, abans de tornar a pujar a la màquina del temps, li faria una sola pregunta: «I ara, si m´has cregut, què penses fer en els propers 11 anys?». Potser canviaria algunes coses. Però pel que fa a l´essència dels esdeveniments, tinc dubtes.

Dilluns Dies de ràbia

No s´ha complert l´anhel de Felipe González que frisava perquè els polítics catalans que van impulsar l´1 d´octubre i la proclamació d´una república evaporada, no ingressessin a presó. Ha pogut més el circ romà del jutge Llarena, consistent a convertir la justícia en un càstig i en un escarni als líders «independentistes».

Està per veure quines seqüeles deixen a Catalunya aquests dies de ràbia que, sumats als de les setmanes posteriors a l´1 d´octubre, auguren un futur agre i irreconciliable.

Dimarts On aneu CDRs?

Els anomenats Comitès de Defensa de la República, CDR, s´haurien de preguntar què aporten a la causa catalana. Personalment crec que no massa res, més aviat tot el contrari. El fan més feble, donen munició als seus rivals i, a més a més, causen una certa divisió entre aquells que fa uns dies anaven plegats. Tallar carreteres o impedir pujar al tren a la gent del propi país quin sentit té, més enllà de desfogar-se? No són temps per fer-se el Pancho Villa.

Dimecres. Caçar la Madrenas

Ja fa setmanes que anoto al Dietari allò que pot passar perquè era previsible. I avui ja ha passat: el PP ha posat preu a la testa de Marta Madrenas. L´excusa, la manifestació i la pintura a la subdelegació de diumenge, però el motiu és la ràbia amassada pels de la legió del 155 com a reacció a la campanya de Madrenas per marginar a Girona la corona, als representants de l´Estat, a l´exèrcit i per haver esborrat la Constitució del llistat de carrers de la ciutat, per protestar per les hòsties policials de l´1 d´octubre. A l´alcaldessa només li ha faltat renegar de l´església per fer un ple al 15.

Fa uns dies, un diari que és més del PP que la resta, i que és el principal oracle de les clavegueres de l´estat, posava en el punt de mira a Madrenas i, avui mateix, s´ha escoltat el peculiar soroll del desplaçament de la tapa de ferro colat de la claveguera. I sinuosament ha emergit el cap d´Enric Millo per concretar la munició a la Guàrdia Civil i els fiscals i per fer sonar la corneta que anuncia la caça de la Madrenas.

Dijous El tap de Ciutadans

El PSC no ho sap encara, però tot i haver empetitit fins a nivells inimaginables, s´ha convertit en un partit indispensable per a la catalanitat. El PSC, un partit contrari a la independència, favorable al 155 i incapaç de reclamar en públic la posada en llibertat dels presos polítics, continua essent un partit que reivindica un cert catalanisme. Dit d´una altra manera, protegeix, per exemple, el sistema d´immersió lingüística.

La importància del PSC per al futur de la catalanitat és que, malgrat tot, ara mateix és el tap de contenció que evita que Ciutadans –un partit creat per aniquilar la catalanitat– pugui governar res. Veurem després de les eleccions municipals! El drama del PSC és que per mantenir aquest petit graner de vots que li queda, ni tan sols es pot permetre dir el que en privat pensa la majoria dels seus dirigents: que la situació dels presos polítics és una barbaritat.

Divendres. Psicotertulians

Carlos Llamas, el gran director i presentador d´Hora 25 de la Cadena SER, em deia ja fa quasi vint anys: «això de les tertúlies no va enlloc. Hem de trobar una manera diferent d´explicar les coses perquè hem regalat el periodisme a aquesta gent». I això ho deia en Carlos molt abans de morir.

En aquella època les tertúlies polítiques se circumscrivien a la ràdio i les dirigien gent de gran talent periodístic com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Antoni Bassas o Josep Cuní. Però ja aleshores, amb alguna desgraciada excepció d´algun maníac que es dedicava a escampar odi i guerracivilisme.

Ara aquest tipus no està sol. Més aviat tot el contrari. El gènere de les tertúlies s´ha propagat i amplificat a la televisió, convertida en refugi de baixes passions i altaveu per a esbirros sense cap escrúpol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook