Tot és estantís, lleuger i feble. La vida s'emplena de grumolls. Tothom vol saber amb rapidesa els detalls de qualsevol cosa o esdeveniment. De seguida s'ha de saber què és legal o il·legal. A partir dels nous filòsofs, els jutges, abans hi han hagut els economistes, se salta pel damunt del llenguatge per reinterpretar-lo. Tot plegat va molt de pressa, així, veiem com violència, fidelitat, empatia i drets civils cauen per l'estimball amb el nou lèxic de la segona dècada del segle vint-i-u. No es tracte de neologismes, sinó d'assumir, gràcies als nous filòsofs, diferents maneres d'entendre la vida. El poder determina el diccionari. Esperar ha passat de moda perquè, cada dia, la incoherència s'apropia de la llengua. Una llengua emparada en la força del poder i la propaganda. La síntesi de la propaganda s'aferma i s'instal·la gràcies a la magnífica bestiesa del pensament ràpid. Una rapidesa que implica toxicitat. Massa polítics en actiu, els que no estan a la presó, s'exprimeixen en públic com productes de marca blanca. Uns carcellers s'exclamen perquè no se'ls saluda al Parlament i uns altres parlen d'empatia. Qui encén la foguera i qui tira benzina a la foguera demana, somica i es lamenta. Mentrestant i com una onada imparable, els jutges acaparen l'atenció de la plebs. Com sempre ha dit «l'acerbo» popular: qui mana a can Ribot, la truja o el porc? Esperar és complicat. Enmig de tot i encara que des d'ara calgui ser un gos rabiós, potser, el millor que es pot fer és no deixar-se arravatar, ni pels jutges ni tampoc pels ministres, un concepte primordial: mantenir la revolta pacífica. I la ONU? Anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant.
