08 de abril de 2018
08.04.2018

El dietari

08.04.2018 | 06:30

Dissabte parlar amb les
«AngArotes»
Dia de l´angarotada a la platja Petita de Portbou. El dia s´ha aixecat mig rúfol i de bon matí el meu amic Xavi vaticina que els núvols ens privaran d´un dels millors ritus de la Costa Brava. Angrotes és el nom que li donem a les garoines a la Mar d´Amunt. Finalment el dia s´ha arreglat i hem pogut parar la taula damunt d´un antic niu de metralladores.
En Xavi, que és capaç de parlar amb les angrotes, diu que comencen a notar un canvi de temps perquè no estan tan plenes com dies enrere. Per fer una angrotada, a banda de saber-les agafar i obrir, calen unes barres de pa per escurar les cinc gònades (les culleretes són per als cursis) i una ampolla de vi. En aquest cas un Clos de Paulilles rouge, fet amb el raïm de garnatxa i syra d´una vinya de Port-Vendres, que està ben bé a tocar l´aigua de la badia de Paulilles. Avui ens hem sofisticat i li hem afegit uns embotits de Garrigàs comprats a can Rastell de Portbou. En especial botifarra negra, que sempre he sospitat que qui la va elaborar per primera vegada ho va fer per maridar-la amb la garoina.
Però sobretot una angrotada cal compartir-la, com és el cas, amb gent i amb amics confortables. En general, els aquelarres gastronòmics no es poden fer amb companyies exigües, però les angrotades encara menys.

DIumenge Preparant
una aventura
M´acosto al túnel del tren del coll dels Belitres de Portbou per inspeccionar-lo perquè he quedat de fer-lo a peu, si no ens enxampen, amb l´escriptor Xavier Febrés, que acaba de publicar un llibre imprescindible per als afrancesats que encara quedin, i absolutament recomanable per a aquells que vulguin saber per quin motiu els francesos són com són. Es diu: Breu història de França explicada als catalans.
Fa anys que no m´acosto al túnel. Des que era jove, que esperàvem que marxés la Guàrdia Civil per anar a Cervera a peu, quan eren les festes.
Durant molts anys, vigilaven permanentment el túnel perquè era molt important i estratègic, com a connexió internacional que és. Durant el segle passat, els del tricorni i els vells carrabiners hi feien guàrdia dins d´una caseta diminuta, malgrat que moltes ànimes errants i fugitius de justícies, però sobretot d´injustícies, s´aventuraven a creuar-lo, a peu i amb pànic, principalment en direcció cap a França. A excepció de l´època de l´ocupació nazi de França, que es va invertir el flux.
Fa un quilòmetre de llargada, té una via d´amplada ibèrica i una altra d´amplada europea. És d´aquells fets a pic i pala i està ennegrit i recobert per les moltes capes de sutge del fum de les velles locomotores de carbó. Entrar-hi és... bé, això forma part de l´aventura que està per venir.

DIlluns El retorn
de la por
Avui, l´antiga presó de Figueres ha tancat el festival Còmic, que impulsa l´incombustible comediant Xavier Valentí, en Pi. L´antiga galeria de reclusos ha quedat petita per a la molta gent que s´hi ha presentat. Moltes persones s´han quedat fora. A dins, la companyia Impro Barcelona ha interpretat Todos a la cárcel i posteriorment s´ha fet un col·loqui dedicat a un tema molt actual: la llibertat, actualment incerta a Espanya, com demostren les trajectòries d´alguns dels participants al debat: el raper Valtònyc, el guionista i comunicador Jaïr Domínguez, el pallasso Jordi Pessarodona, la tuitera Cassandra Vera i l´advocada Alexandra Cat. Tres-centes persones s´han aplegat a la vella galeria del penal, que el cantant Valtònyc devia observar amb basarda, pendent com està d´ingressar en una cel·la pels seus punxants raps, que els guardians de la vinya consideren que enalteixen el terrorisme.
Per a algun dels assistents, el moment més revelador ha estat quan un senyor, d´uns 70 anys, s´ha adreçat a la taula i ha reconegut que quan mira el Facebook té por de posar m´agrada perquè «em poden perseguir». Dècades després de la dictadura del Franco, aquest home observa que en general «tornem a tenir por». La por sempre ha estat la millor manera de guardar la vinya perquè, com deia un vell conqueridor, qui tem ser conquerit, probablement serà derrotat.

DImarts bosses i cendrers
Aviat, a Girona, els propietaris de gossos hauran de traginar una bossa amb aigua per dissipar els pixats dels seus bitxos i els fumadors hauran de portar a sobre un cendrer de butxaca per evitar que les burilles vagin a parar a terra. Els agents ambientals que hi ha a la ciutat s´encarregaran que així sigui. En cas contrari: castanya en forma de multa. Estem patint una estranya regressió en matèria d´urbanitat i educació i un fatal desdeny pels espais comuns i és preocupant com l´administració ens ha d´educar col·lectivament com si fóssim rucs.

DImecres Divinitats
amb toga
De forma incomprensible, la justícia està decidint massa coses del dia a dia. Estan convertint els jutges en divinitats amb excés de feina. Qualsevol litigi acaba en una sala amb togues.
L´exèrcit, que hi ha portat l´Ajuntament de Girona perquè no li permetia captar reclutes a l´Expojove. Els havia castigat perquè l´any anterior s´hi havien presentat uniformats, quan està prohibit. La justícia, com passa sempre en temps embrollats i partidistes com aquests, ha optat avui per una decisió salomònica: permetre que els soldats hi vagin però sense uniforme. Com si fossin oficinistes.

Dijous A peu de pàgina
Fa unes setmanes, un antic conseller de Justícia, Josep Maria Vallès, deia que «Puigdemont i les seves peripècies seran una nota a peu de pàgina en la història del nostre temps». Desconec els codis de la historiografia i per tant soc incapaç de saber què transcendirà a la posteritat d´aquests temps. Però des d´avui, quan les «peripècies» de Carles Puigdemont han estifollat mundialment la solvència de la justícia espanyola, és probable que les perícies –més que peripècies– del president interromput mereixin una mica més d´extensió que una nota a peu de pàgina dels llibres d´història. Encara que l´amerenc mai hagi aspirat a la posteritat. És probable que a aquesta història encara li quedin unes quantes pàgines per escriure.

Divendres la ràdio
de sempre
La setmana vinent Alemanya quedarà muda de ràdios FM, OM i Ona Curta. Les de tota la vida, vaja. La que a Barcelona existeix des de 1924 i a Girona des de 1933 i que, en els seus inicis, a Alemanya va comptar amb el vigorós combustible de colossos com Walter Benjamim i Bertolt Brecht, que feien xerrades a través d´aquella fascinant tecnologia.
La setmana que ve, 40 importants emissores de ràdio alemanyes, que sumen 10 milions d´oients, es quedaran sense emetre. A partir de dimecres emmudiran a causa d´uns litigis amb la propietat dels centres emissors. Però el més sorprenent és que, a propòsit de l´apagada d´aquestes emissores, han estudiat com escolten la ràdio i resulta que el 93% dels alemanys continua sintonitzant-la a casa, al cotxe i al carrer a través de les ràdios de sempre d´FM o OM. El procés de digitalització de la ràdio, sigui per internet o per DAB (la ràdio digital per ones), podríem dir que no ha reeixit.
Sovint les noves tecnologies no superen les antigues. A la ràdio d´Alemanya ha quedat rotundament evidenciat i al nostre país no deu ser massa diferent. A Alemanya, dels 140 milions de receptors de ràdio que hi ha a les llars, només 8 milions són de DAB. La resta, les de sempre: el vell transistor que s´ha convertit en l´únic aparell de casa immune a la cobdícia de l´obsolescència programada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook