Les persones tenim un aspecte. La funda i la bastida venen de fàbrica. Després en tenim cura o no podem evitar que la intempèrie i els mals usos ens deformin. Algú sabrà dissimular. Però per norma la fesomia s´impregna de la vida que es porta -de la vida interior i exterior. Els trets, el to de veu, vet aquí la carta de presentació. Per això jutgem els altres segons la rialla dels ulls, segons l´angle que presentin entre nas i genolls. I ens fem idees que potser són equivocades. Però no hem vingut aquí per ser justos. Dels altres ens n´enduem una impressió. Amb quatre apunts biogràfics, tirant de la fila que fan, ens en fem un resum. Carregat d´apriorismes, és clar. I tanmateix donem per bo el retrat. El prejudici és la manera més habitual de jutjar l´altre.
Els polítics cada dia surten als mitjans. Tinc barra lliure per fer-me un croquis sobre quina mena de gent són. Tinc dret a equivocar-me. Méndez de Vigo presenta ullets de porcell i cara de porcellana. Parla molt bé. Vesteix elegant. Diria que du una vida aristocràtica, sana, de bon gust. Deu ser un conversador rutilant. I poso la mà al foc que té el riure xisclaire, agut, horrorós.
Per oposició, De Guindos sembla dur un grapat d´hàbits insans. Menja i es vesteix de qualsevol manera. Fa cara de freqüentar barres de club masculí i de tallar l´interlocutor amb brusquedats. Té el riure ample, però amb aquells ulls de toro, amb els cabells enllardissats i la boca tibada avall -boca d´afluixar-se el nus de la corbata-, l´home fa enrere. Una mica com Montoro, si bé Montoro té els ulls intel·ligentíssims. Passa que la cadència de la veu, el matís cadavèric de la pell i que s´assembli massa a un personatge dels Simpson no l´ajuden a ser agradable.
Andrea Levy mastega el xiclet amb la mateixa fatxenderia que quan feia rodó a l´institut i se n´anava a les sales de màquines amb la colla dels dolents. Té els ulls vivaratxos i m´hi jugo un pèsol que per dinar no li agrada pràcticament res. Maneja un vocabulari que no supera les 1.500 paraules, per la qual cosa estipulo que no té gaires llums. Pel seu compte, Rafael Catalá sempre fa la pinta del que passava per allí. No exagera de cap cantó. Sovint llueix un pentinat de cabells de punta, de nen imaginat per Delibes. Traspua equilibri. Els ulls entreoberts i calmosos demostren que no se l´agafa amb facilitat. I Cifuentes em recorda una titella de l´Espriu que per xarrupar el te posava els llavis en forma de cul de gallina.
Probablement Zoido presenti una de les fatxes més ridiculitzables de la política ibèrica. Com em sembla que és el cas, els homes carnuts i càndids no encaixen de manera natural en càrrecs d´alta volada. Zoido rebufa força. S´engargussa sovint. Diria que és prou bona persona, un parent plausible, enllà que a les xarxes hagi vist que l´anomenen cementiri de canelons.
