11 de abril de 2018
11.04.2018

Enyor

11.04.2018 | 00:35

Trobo a faltar la meva àvia. No ve al cas de res: no hi ha hagut cap efemèride recent que em revifi la nostàlgia per la vivència compartida, ni tan sols he vist alguna fotografia o detall que em recordi la seva absència. Aquest és un article sense pretext immediat, perquè de fet l'hauria pogut escriure en qualsevol moment. Fa anys, molts, que va morir, però en contra del que diuen alguns aforismes, el temps no funciona com a antídot per alguns enyoraments, perquè hi convius de manera tan persistent, tan quotidiana, que acabes acceptant que formen part de la teva identitat. Tinc, això sí, un somni recurrent. Succeeix en un pont, un d'indeterminat, en què mai es veu el principi i el final. Hi aparec amb el meu fill i ella irromp a l'escena. Sense dir-nos res, abraça el nen. No em calen grans teràpies per entendre el seu significat: en el fons, l'únic que lamento és que dues de les persones més importants de la meva vida no es coneixeran mai.

El subconscient té aquestes coses, que recrea aquells impossibles que els dogmes pretenen regular, però si no ets de bàlsams acabes convertint els teus onirismes en l'expressió de les teves frustracions. Hi ha persones que determinen la teva existència encara que no hi siguin. Es manifesten en les teves decisions, en els teus pensaments. En els silencis, en les evocacions. Encara avui, tants anys després, li demano perdó íntimament quan mal parlo, i recordo amb precisió el seu somriure quan veig realitzats alguns bon pronòstics que tenia per a mi. M'agradaria que la seva presència espectral fos suficient consol, però vull ser realista: no ho és, perquè si bé valoro l'homenatge permanent que suposa tenir-la tan present, maleeixo amb la mateixa vehemència aquesta data de caducitat que ens porta a enyorar l'altre.

Viure és collonut, però perdre les persones que t'estimes pel camí és una merda amb totes les lletres. I si no ets dels que creuen en paradisos, l'únic que et queda és la ficció, aquell lloc meravellós en què veus materialitzats els teus anhels més irrealitzables. Potser us semblarà absurd, però em va passar no fa gaire veient-ne una del Terence Hill i el Bud Spencer. Cada patacada del barbut, cada ocurrència del ros, me la feia aparèixer asseguda al seu balancí, com en un dissabte de fa dècades, pixant-se de riure. Davant del televisor, veient aquell recital d'hòsties, us juro que em va semblar sentir-la. I ho vaig entendre: és quan miro que ella perviu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook