La institució de l'euroordre de detenció i procediments de lliurament es va crear el 2002 per una Decisió marc del Consell de la Unió Europea. El seu objectiu era crear un espai judicial europeu per a la persecució de determinats delictes, de manera que l'extradició d'un país a un altre de la Unió Europea no fos una decisió governativa (política), sinó judicial.
El fonament d'aquesta euroordre és el reconeixement mutu dels sistemes judicials dels estats membres de la Unió. Sobre la base d'aquest principi de confiança, l'euroordre estableix que els Estats membres executaran tota ordre de detenció europea. Per tant, no es tracta de jutjar al país que rep l'euroordre els fets suposadament comesos per la persona allà detinguda; tampoc de qüestionar si l'euroordre dictada pel jutge està ben argumentada en raó dels fets que justifiquen la sol·licitud de detenció i lliurament. L'assumpte és de naturalesa més formal i consisteix bàsicament a verificar si els delictes que se li imputen són a la llista de la Decisió marc i si tenen la seva equivalència en el codi penal del país receptor de l'euroordre.
Sembla clar que, tot i que amb denominació diferent, el delicte de rebel·lió del nostre codi penal és equiparable al d'alta traïció tipificat en el codi alemany. Però l'Audiència alemanya que va decidir el cas de l'expresident català no es va limitar a aquest contrast formal. Va entrar a analitzar si la valoració dels fets relatats en l'euroordre cursada pel jutge Llanera i qualificats per aquest com a delicte de rebel·lió encaixaven en el supòsit de fet del delicte d'alta traïció. El mateix pel que fa als fets constitutius d'una suposada malversació de cabals públics.
El perquè d'aquest aparent activisme judicial troba la seva explicació en què la llei alemanya que concreta aquella Decisió marc no tradueix de manera adequada els termes en què aquesta estableix el principi de reconeixement mutu de resolucions penals en l'espai de llibertat, seguretat i justícia de la Unió Europea. Lluny d'obligar el jutge alemany només a un simple contrast formal de delictes, li reconeix un marge d'apreciació dels fets relatats en l'euroordre, per comprovar si la qualificació d'aquests realitzada per un jutge d'un altre Estat membre de la Unió Europea encaixa en el supòsit de fet d'un delicte similar tipificat en el codi penal alemany, i això és el que va fer l'Audiència territorial de Schweslig Holstein.
Des del punt de vista jurídic, la resolució d'aquest òrgan judicial sobre l'euroordre cursada pel jutge Llarena té dues vessants. De cara a la Unió Europea, posa de manifest que la llei alemanya permet contravenir la Decisió marc i que aquesta Audiència va incomplir el principi de primacia del dret de la Unió sobre el dret d'un Estat membre. La seva resolució -i la llei en la qual es basa- és un torpede a la línia de flotació de l'espai judicial europeu.
En relació amb el cas concret, aquell marge d'apreciació ha estat en part beneficiós per als interessos d'Espanya, perquè ha servit per afirmar, primer, que a Carles Puigdemont no se'l persegueix per les seves idees independentistes, no és un pres polític, sinó per uns fets constitutius de delicte; segon, que en l'euroordre apareix acreditada una activitat que encaixa en el delicte de malversació de fons públics i, tercer, que la violència imputada a l'expresident de la Generalitat està acreditada en el relat que figura a l'euroordre. No obstant això, per al tribunal germànic, el delicte d'alta traïció requereix un grau de violència prou intens com per doblegar la voluntat o la capacitat d'acció dels òrgans constitucionals i, al seu parer, en l'euroordre no consta que els fets violents que s'hi relaten hagi tingut aquesta intensitat i efectivitat.
La decisió del tribunal alemany hauria de ser recorreguda davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, perquè contravé la Decisió marc i obre una via d'aigua en el sistema de cooperació judicial entre països membres de la Unió. Però això portarà temps. Mentrestant, ha provocat un embolic processal per jutjar a Espanya Carles Puigdemont i els altres dirigents del Procés i, de passada, una injecció de moral per a l'independentisme, acostumat com està a tergiversar la realitat.
Queda en l'aire quina qualificació donarien els tribunals alemanys a aquests mateixos fets violents si haguessin succeït en un procés de secessió unilateral d'un land impulsat des de les seves institucions i per moviments socials aclamats i finançats per aquestes. Els que tenim certa edat recordem com van morir en presons alemanyes Andreas Baader, Ulrike Meinhof i els seus altres companys.
