Continua la paralització total de la política catalana. Hom té la impressió que els interessos dels diferents partits independentistes són del tot diferents. I davant d'aquesta situació, es prefereix continuar marejant la perdiu, sense cap interès a deixar de banda el famós article 155 i formar un nou govern.

De moment, l'agenda la marca, des de Berlín, Carles Puigdemont. No té cap mena de pressa i el seu interès principal és el de la internacionalització del conflicte. I agradi o no, la veritat és que ho està aconseguint. Ell és conscient que no podrà tornar a Catalunya en els propers anys i per tant vol allargar al màxim allò de president a l'exili. Va fer una llista a la seva mida i la majoria de diputats del seu grup són conscients que li deuen l'escó, per la qual cosa segueixen les seves directrius fil per randa. Tots cobren la nòmina i les dietes cada mes i per tant no cal posar-se nerviosos. Fins i tot, no es pot descartar anar a unes noves eleccions, en què, segons les enquestes, es podrien millorar els resultats del secessionisme si la CUP aconseguís recuperar-se de l'ensopegada del 21-D. I ja se sap que les relacions dels cupaires amb Puigdemont són les pròpies d'un idil·li permanent.

Per la seva banda, el PDeCAT no gosa plantar cara públicament i continua empassant-se els gripaus diàriament, sobretot els que arriben des d'Alemanya i abans des de Bèlgica. L'estratègia de Puigdemont perjudica i molt els empresonats, però els exconvergents callen. A més a més els seus màxims dirigents no tenen escó al Parlament de Catalunya. Una representació minsa a JxCat no els dona cap mena de força i fins i tot van patir la baixa d' Elsa Artadi abans d'encetar la campanya electoral. El panorama és desolador i més quan ja hi ha molts nervis de cara a les municipals, on molts dels seus alcaldes veuen perillar la victòria de fa quatre anys.

Mentrestant, Junqueras des de la presó demana formar govern, ja. Però no se l'escolten gaire. El mateix president Roger Torrent no se sap ben bé la carta que juga i les seves declaracions són del tot contradictòries. Els seus companys d'afiliació, Aragonès i Tardà, han plantejat un nou full de ruta engrescador, basat a eixamplar l'espai independentista i en la projecció internacional del procés. Al costat d'això, demanen govern i abandonar l'article 155. Però no s'atreveixen a plantar cara als hooligans de Puigdemont, capitanejats per Artadi, Pujol i Torra. ERC té una gran oportunitat d'ocupar la centralitat política, però esgrimeix massa dubtes. El 21-D les enquestes els eren molt favorables i van perdre molts punts sobretot a la campanya electoral i ara poden desaprofitar una altra gran oportunitat.

No n'hi ha prou amb manifestacions, llaços grocs, aplecs i accions reivindicatives. És el moment de formar govern i escollir president, per molt que Puigdemont no ho vulgui. Posar noms sobre la taula com els de Jordi Sánchez és anar al camp de la confrontació i de les provocacions que a l'hora de la veritat no porten enlloc ni res de positiu.

És imprescindible obrir portes i encetar una negociació que faci avançar Catalunya davant els reptes que una societat competitiva té en ple segle XXI. I a la vegada que plantegi el retorn dels empresonats a casa nostra. Sense interlocutors, i amb un país esgavellat políticament parlant, això no serà possible.