Presidentmàs està espantat. Tenia l'esperança que gràcies a les mandangues de Puigdemont i cia, ningú es recordaria d'ell, d'aquí l'ensurt que ha tingut en saber que se li demanen 5,2 milions d'euros per la consulta del 9-N. Amb quina alegria devia veure per televisió, assegut còmodament al sofà, les garrotades del 1-0 i les posteriors fugides i empresonaments.

- Tot això deixa el 9-N com el que va ser, una broma entre amics. Ara es tracta de no sortir gaire als mitjans i deixar que la gent, i sobretot la justícia, m'oblidi.

Vana esperança. La justícia -ho estan veient els nous encausats- és com un elefant artrític: li costa començar a moure's i quan ho fa és molt lent, però esclafa tot el que se li posa per davant. I de memòria, bé, gràcies. El pobre home, que ja tenia les propietats dipositades com a fiança, ha manifestat que la intenció de tan milionària demanda no és altra que «destruir-lo individualment». No li falta raó. A la gent de la burgesia catalana, res els destrueix més que deixar d'anar a restaurants de luxe i a esquiar a La Molina, vendre's el iot i els cotxes i, per arrodonir la desgràcia, haver de posar-se a treballar per poder menjar cada dia, com si fossin gent normal, ells, que són la casta elegida per manar la plebs. A Presidentmàs se'l pot condemnar a presó i ho portarà amb dignitat, però no a una vida de treballador. Això, mai.

Al final hem sabut què significava el misteriós gest que Presidentmàs dirigia al poble planer cada cop que sortia de declarar al jutjat. Em refereixo, recordin, a aquell aixecar el braç com en salutació feixista, però mostrant només quatre dits, que no sigui dit. No eren les quatre barres, com alguns sentimentals van creure entendre. Presidentmàs estava indicant que la seva ideologia constava de quatre punts. 1) No treballar en tota la vida. 2) Viure sempre a cos de rei. 3) Si els dos primers punts corren perill, apel·lar a la solidaritat del poble. 4) La Rahola sí que m'estima.

Això era tot el pla. Quatre punts que després van adoptar els seus successors, tot continuant amb aquell procés esquizofrènic, malgrat no tenir prou suport ni a Europa, ni a Espanya ni a la mateixa Catalunya. L'elefant artrític, però, ha començat a caminar.