Sempre hi ha hagut éssers humans de la catadura moral dels individus que componen La Manada. Probablement sempre n'hi haurà. En canvi, l'Estat democràtic de Dret és molt més jove i la seva plenitud i supervivència resulten bastant problemàtiques, per poc que ens descuidem. I a la mateixa Europa ens estem descuidant.
La clau de l'Estat de Dret no rau en la Justícia com a valor, sinó en la interdicció de l'arbitrarietat. Tots els poders estatals es troben subjectes a la llei i sotmesos al control judicial, inclosos els mateixos jutges i tribunals. Aquest delicat mecanisme de l'Estat de Dret, amb data d'origen i possibilitats reals de caducitat, intenta complir un somni bimil·lenari: aconseguir la Justícia a través (i no al marge) del Dret; en suma, implantar el govern de les lleis en comptes de la dominació dels homes. Gairebé res!
Però cal advertir immediatament que la Justícia que cal pretendre no té caràcter absolut i no es pot concebre com l'equivalent de la Veritat. A l'Estat democràtic de Dret les lleis les aproven els representants del poble, circumstància que no les fa necessàriament justes. Per això una llei democràtica pot ser una llei iniqua. El que la distingeix d'una norma promulgada per un dictador no és, doncs, la seva justícia, sinó la seva procedència, directament o indirecta, de la voluntat popular.
Anem a l'àmbit del Codi Penal. S'hi contenen les conductes que mereixen el màxim retret social a criteri dels representants del poble espanyol, així com la determinació de les sancions que, d'acord amb aquest criteri, han de rebre els seus autors. Quan aquestes sancions consisteixen, com les imposades als membres de la Manada per l'Audiència Provincial de Navarra, en penes privatives de llibertat (juntament amb la vida el bé humanament més preuat), han de ser aprovades per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats.
Hauria de resultar evident, per tant, que els jutges no creen les lleis -tampoc, per descomptat, les lleis penals-, sinó que les apliquen. Menys sabut sembla ser el que en un Estat de Dret, on regeix la divisió de poders, els jutges tenen constitucionalment prohibit legislar, governar i administrar. Només poden jutjar, i a més únicament ells poden fer-ho: no, doncs, les Corts, el Govern o el Consell General del Poder Judicial. Naturalment, la funció de jutjar és, si no es tracta d'aplicar sense més la llei de Lynch, una tasca complexa, perquè el jutge ha d'extreure de l'obra del legislador la norma del cas concret que ha de resoldre, cosa sovint gens senzilla per falta de claredat o del degut rigor tècnic de la pròpia llei. Ara bé, si el jutge erra en la interpretació de la llei o en la valoració de les proves, el sistema jurídic reacciona de dues maneres: mitjançant la correcció de l'error per una instància judicial superior (apel·lació, cassació) o per l'acció rectificadora del legislador mateix, que decideix modificar la llei. Referent a això convé reparar que és el legislador parlamentari, i no el jutge, el que en cada moment històric representa el conjunt de valors socials vigents. Per tant, si majoritàriament es desitja un canvi normatiu, cal acudir en manifestació davant les seus del Congrés i del Senat, no davant els edificis judicials.
Aquest jutge a qui hem conferit l'altíssima potestat de disposar del nostre patrimoni i de la nostra llibertat, ha de ser forçosament independent, i així ho concep la Constitució, que a més el declara «responsable», de manera que no posseeix cap mena d'immunitat, podent incórrer en responsabilitat penal, civil i disciplinària. Fins on arriba la independència judicial? Doncs fins al punt que un jutge no pot rebre instruccions de cap altre òrgan estatal sobre l'aplicació o interpretació de l'ordenament jurídic; ni tan sols dels òrgans judicials superiors (excepte en via de recurs) o de govern del poder judicial. En aquest sentit proclama la Constitució que el jutge està sotmès «únicament» a l'imperi de la llei.
Després d'aquest succint vademècum de l'Estat democràtic de Dret, hem de fer-nos aquestes preguntes: és raonable que milers de persones es concentrin en carrers i places del nostre país exigint la inhabilitació dels membres d'un tribunal per discrepar de la decisió d'una sentència penal que a sobre encara no ha guanyat fermesa? És raonable que es demani que els jutges s'han de reciclar mitjançant una «formació de gènere» per tal d'estirar la llei? És raonable que els polítics responsables de l'actual regulació del Codi Penal s'escandalitzin hipòcritament davant d'allò decidit per l'Audiència Provincial de Navarra i intentin improvisar una reforma legal a corre-cuita? És raonable que el Ministre de Justícia assenyali amb el dit acusador al magistrat que proposava l'absolució dels processats en no considerar desvirtuada la seva presumpció d'innocència?
El moviment feminista ha realitzat una tasca d'extraordinària força civilitzadora en l'últim mig segle. No hauria de barrejar-se, per tant, en cap classe de linxament moral, ni dels acusats ni dels que els jutgen d'acord amb la llei. L'Estat democràtic de Dret és l'obra conjunta de les dues meitats de la ciutadania: homes i dones.
