15 de maig de 2018
15.05.2018

Notícies, privacitat i protecció de dades

15.05.2018 | 06:00

Es molt habitual que, tant en la nostra societat com en el mateix ordenament jurídic, pretenguin conviure una sèrie de conceptes i principis difícilment conciliables entre si. En alguns casos, fins i tot, clarament incompatibles. Entre ells figuren el dret a donar i rebre informació veraç (com a pilar essencial d'una democràcia madura i avançada, i també com un bàsic dret fonamental dels professionals dels mitjans de comunicació i de la ciutadania en general) i el així mateix dret fonamental a la intimitat i a la protecció de dades (amb el qual s'aspira que no surtin a la llum determinats aspectes considerats dins d'una esfera de privacitat a la qual ningú té dret a accedir, llevat que l'afectat vulgui lliurement difondre'ls o comunicar). En aquesta peculiar pugna crida l'atenció que en ocasions s'informi de determinades notícies i es divulguin certes imatges, mentre que en altres es preservi el secretisme i s'ocultin les circumstàncies que afecten els seus protagonistes.

Serveixi com a exemple recent la publicació, per un error en la distribució de la sentència de l'anomenat «Cas La Manada» dictada per l'Audiència Provincial de Navarra, que ha propiciat deixar al descobert les dades personals de la víctima –fins ara ocultes– i que ha originat que, tant el Consell General del Poder Judicial com l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, hagin obert una investigació d'ofici per un possible incompliment de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal. Per contra, hi ha altres supòsits en què es revelen amb nom i cognoms els detalls de totes les persones que es veuen implicades en un fet noticiable. Per tant, resulta lògica la confusió existent pel que fa a pràctiques relacionades amb els mitjans de comunicació i els seus límits a l'hora d'informar amb precisió sobre esdeveniments de rellevància i interès públics.

Cal partir de quatre elements que, de forma primordial, s'han de tenir en compte a l'hora de decidir sobre l'ocultació o no d'identitats i dades personals: la rellevància pública del personatge, la conducta del subjecte, la naturalesa del delicte i l'entitat del fet que es vol difondre. Dit d'una altra manera, la reserva o privacitat no serà la mateixa si l'afectat és un càrrec públic o un particular anònim, si la persona implicada participa en la divulgació de la seva pròpia identitat o es mostra gelosa de la seva intimitat, si afecta una esfera especialment íntima o no i, finalment, si per a la correcta presa de coneixement de la notícia aquestes dades són necessàries o irrellevants. Tot i així, hi ha zones frontereres els límits de les quals no queden clars. En el cas concret és molt possible que sorgeixin dubtes sobre si efectivament és correcta i legal la publicació de determinades referències o si s'ha de procedir amb més cautela.

D'acord amb la Llei 4/2015, de 27 d'abril, de l'Estatut de la Víctima del Delicte, els jutges, tribunals, fiscals i les altres autoritats i funcionaris encarregats de la investigació penal, així com tots aquells que de qualsevol manera intervinguin o participin en el procés, han d'adoptar les mesures necessàries per protegir la intimitat de totes les víctimes i dels seus familiars i, en particular, per impedir la difusió de qualsevol informació que pugui facilitar la identificació de les víctimes menors d'edat o de víctimes amb discapacitat necessitades de especial protecció. A més, hi ha determinats delictes amb una garantia reforçada a l'hora de la confidencialitat de les dades de les víctimes. Per això, el Reial Decret 1720/2007, de 21 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament de Desenvolupament de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal, atorga el màxim nivell de protecció a les dades personals derivades dels actes de violència de gènere.

Però, en relació amb l'anterior, té igualment rellevància la doctrina del Tribunal Constitucional sobre la relació existent entre el dret a comunicar i rebre lliurement informació veraç, així com el principi de publicitat de les actuacions judicials. El TC afirma que «el principi de la publicitat dels judicis garantit per la Constitució implica que aquests siguin coneguts més enllà del cercle dels presents en auests, podent tenir una projecció general. Aquesta projecció no pot fer-se efectiva més que amb l'assistència dels mitjans de comunicació social, en tant que aquesta presència els permet adquirir la informació en la seva mateixa font i transmetre-la a tots els que, per una sèrie d'imperatius d'espai, temps, distància, quefer, etc., estan en la impossibilitat de fer-ho. Aquest paper d'intermediari natural exercit pels mitjans de comunicació social entre la notícia i els que no estan, així, en condicions de conèixer-la directament, augmenta pel que fa a esdeveniments que, per la seva entitat, poden afectar a tots i per això arriben a una especial ressonància en el cos social».

Davant d'això, l'article 681 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que les sessions del judici oral podran tenir lloc «a porta tancada quan així ho exigeixin raons de moralitat o d'ordre públic, o el respecte degut a la persona ofesa pel delicte o la seva família». Per al procés civil, es disposa en l'article 138 de la Llei que regula el seu procediment que les actuacions judicials per ell regulades podran «fer-se a porta tancada quan sigui necessari per a la protecció de l'ordre públic o de la seguretat nacional en una societat democràtica, o quan els interessos dels menors o la protecció de la vida privada de les parts i d'altres drets i llibertats ho exigeixin o, en fi, en la mesura que el tribunal ho consideri estrictament necessari, quan per la concurrència de circunstàncies especials la publicitat pogués perjudicar els interessos de la justícia». I, en aquesta línia, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans destaca els límits del dret a la publicitat de les audiències i la consegüent possibilitat d'excloure l'accés a la premsa i al públic durant la totalitat o part del judici, quan ho exigeixin els interessos dels menors o la vida privada de les parts, la seguretat o la privacitat dels testimonis o els interessos de la justícia, entre d'altres béns mereixedors de protecció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook