Es pot viure amb por sense ser un covard? Crec que sí. L'altre dia es va morir un amic que tenia por que els seus pares emmalaltissin, del fet que els passés alguna cosa dolenta als seus fills, de perdre la feina, de conduir el cotxe per Madrid. Tenia por de la gastritis, de la relació de parella, del fet que la policia el detingués per error, a acabar a la presó sense saber per què. Tenia por de les guerres, a les epidèmies, a les anàlisis de sang, de les colonoscòpies, por de l'Alzheimer, de les al·lèrgies, de l'acabament dels recursos naturals, de la inflació, de la bombolla creditícia, del problema català, i de l'andalús i del manxec... Tenia una por per cada autonomia i per cada país de l'univers món, ja que es tractava d'una persona sobreinformada, de les que llegeixen quatre o cinc diaris de paper diaris, més un parell dels d'Internet. Tenia por també dels aliments caducats, de les fuites de gas, a les fuites d'aigua i l'augment del preu del petroli. Dinàvem junts nou o deu vegades a l'any i només parlàvem d'això, de la por. L'última vegada em va dir que estava fent un curset per superar el pànic a l'avió.
- I com va el teu projecte? -li vaig preguntar.
(El seu projecte, en el qual portava embarcat més d'un lustre, consistia a escriure una Història Universal de la Por).
- Segueixo documentant-me -va respondre-. Però ja he escrit un capítol sobre la por del tabac i dels pesticides.
La tesi del llibre era que por i covardia no sempre coincideixen. Em va explicar que ara mateix, precisament, vivíem en societats porugues però valentes.
-Si són valentes, per què no es rebel·len? -vaig preguntar.
- Perquè estan cansades -va respondre.
La veritat és que el vaig notar cansat. Li vaig dir a la meva dona en tornar a casa.
- He notat cansat en Ramon.
- Cansat de què?
- De la vida, crec.
Al cap de pocs dies va morir. Mentre acompanyava la seva vídua al tanatori, vaig pensar que mai havíem parlat de la por de la mort. Com si no formés part del seu repertori.
