Abans-d´ahir, quan passava per davant del número 20 del carrer Anselm Clavé, em vaig aturar davant d´una de les plaques commemoratives que l´Ajuntament instal·la a les façanes d´algunes cases. La placa en aquest cas diu: «En aquesta casa hi nasqué Domènec Balmanya i Parera (1914-2002); futbolista i entrenador».
Sabia que dimarts l´entrenador Pablo Machín havia fet la seva roda de premsa de comiat, acabava la seva relació contractual amb el Girona FC i es vinculava per dues temporades amb el Sevilla.
Davant de la placa d´en Balmanya el cap em va marxar cap a la volatilitat efímera de la glòria, cap a la vertiginositat del pas del temps, cap a les maneres que tenim els humans de perpetuar la memòria o subratllar un reconeixement singular. I no em vaig estar de pensar també en la fragilitat del crèdit en el món del futbol, on sovint l´atzar també juga i a vegades pot jugar males passades.
Havia vist i escoltat algunes notícies de la roda de premsa i podia llegir aquell matí mateix els extensos reportatges que la premsa local i esportiva dedicava a la notícia; les anàlisis, les cronologies, els moments àlgids, els moments crítics, la presència a la roda de quatre dels jugadors més significatius de la plantilla (Aday Benítez, Pere Pons, Àlex Granell i Eloi Amagat), les abraçades amb els jugadors i l´evolució de la imatge de l´entrenador al llarg de quatre anys.
Efectivament, Pablo Machín haurà entrenat el Girona FC des de març de 2014 fins a maig de 2018. Avui ja no és entrenador del club de la nostra ciutat i ja ha fet la roda de premsa de presentació a Sevilla. Alguns mitjans ja s´entretenen a especular amb el calendari de partits que li espera a Machín i l´allau de proves de foc que haurà de superar durant l´estiu per tal de començar la Lliga amb un punt d´estabilitat i confiança. És fins i tot possible que a Sevilla alguns pensin que s´ha fitxat un entrenador poc madur i estiguin a l´aguait per passar-li factura en la mesura que els resultats no l´acompanyin.
Però tornem al que més ens importa. Machín ens ha regalat una salvació agònica i quatre temporades esplèndides. Dues promocions fallides per ascendir a Primera, un ascens directe i una temporada memorable a Primera Divisió amb una classificació i uns resultats que enlluernen.
Ha estat doncs una progressió ascendent on, més enllà de les millores tangibles any rere any, els afeccionats del Girona han pogut gaudir d´un joc atractiu i eficaç. El Girona ha jugat bé, amb un esquema senzill i uns automatismes en el joc apresos i practicats en els entrenaments fins a fer fàcil el que sembla fàcil i no ho és gens. Les passades llargues, el canvi sobtat de joc i de banda, les cavalcades i escapades dels carrilers, el joc serè i les passades intel·ligents dels jugadors del mig del camp, l´aprofitament de les oportunitats creades i la fabricació d´oportunitats on no n´hi havia han caracteritzat un estil de joc que ha anat rebent successivament reconeixements unànimes. Els comentaristes havien après a descriure aquest model i havien interioritzat que on no arribaven a vegades els encerts dels davanters nats podien arribar els gols en oportunitats a pilota parada en jugades assajades i previstes per l´equip de tècnics del club que han acompanyat tot aquest temps Pablo Machín i especialment Jordi Guerrero.
L´elogi podria semblar mancat de ponderació si no esmentés que de forma cíclica han arribat moments de baixa en el joc, moments de cansament, etapes amb la sensació que s´havia acabat l´encanteri i que els resultats no acompanyaven, o també moments en què ha quedat la sensació que les lligues se´ns havien fet llargues, que arribàvem justos de forces. Cada vegada que ha passat això hi ha hagut un rum-rum subterrani anunciant el final de l´era Machín, insinuant una sintonia insuficient entre el tècnic sorià i el Manchester City, o simplement criticant la manera de plantejar les substitucions i els canvis o la manera de reiterar unes alineacions i evitar-ne unes altres.
Però la gràcia de tot plegat és que sempre que arribava un d´aquests moments crítics l´equip ens sorprenia amb una revifalla de joc, amb una capacitat de lluita incansable, amb una permanent voluntat de superació, amb un joc que ens enlluernava i admirava els comentaristes més saberuts. Fins i tot en més d´un partit el Girona ha fet més bon joc que resultats i sense anar més lluny podem posar com a exemple el partit contra l´Espanyol a Montilivi quan tothom s´exclamava que quan es perdonen les oportunitats creades es perden els partits.
Molts ens quedarem amb les ganes de saber què apuntava Pablo Machín a la llibreta i ens donarem per prou satisfets només de recordar les bones vibracions de l´empat a dos amb l´Atlètic de Madrid després d´arribar a guanyar per dos a zero, o l´exaltació màxima del dia de Sant Narcís de 2017, en què sense necessitat de recórrer al miracle de les mosques del Sant el Girona li va pujar a la barba al Reial Madrid i el va guanyar. Machín ens ha acostat a l´èxtasi i mai no ho agrairem prou.
Vull afegir-hi la seva seriositat, la seva ponderació en les rodes de premsa, la seva incansable visió realista de les coses, la seva permanent voluntat de tocar de peus a terra i de no fer volar coloms, la insistència en l´objectiu prioritari de la permanència. Machín ha creat afició, ha generat complicitats, ha desvetllat simpaties i ha fet créixer i ha fet vibrar la massa social del Girona FC.
Tant és així que fins i tot podem situar la seva decisió de plegar ara en el terreny dels encerts. En futbol quatre anys són molts (excepte per alguns tècnics anglesos admirables), i la progressió plantejava pel futur un horitzó incert. Ara els dubtes que podia haver desvetllat la continuïtat els pot desvetllar a Sevilla, però ha fet el que havia dit, ha aprofitat una oportunitat irrebutjable que li ha passat per davant i ha decidit d´encarar un nou repte proclamant el seu reconeixement i la seva estima per Girona i pel Girona.
Fent servir el nom d´un programa de televisió dedicat a l´esport podem dir que en aquesta història tot és rodó, com la pilota.
Abans-d´ahir mateix a l´hora de dinar al restaurant del Museu Marítim de Barcelona abans d´intervenir en una taula rodona sobre arxius el cambrer em va mirar i em va dir «llàstima que en Machín hagi marxat» i durant una estona amb els senyors i senyores arxivers vam estar parlant de futbol, d´en Machín i del Girona, com a senyal evident de la petjada que ha deixat i del canvi d´escala en el seu crèdit en el món dels entrenadors.
En darrer terme tot això ha estat possible perquè la junta directiva i la propietat durant quatre anys han fet confiança al tècnic, han atorgat valor a la continuïtat i acrediten una visió madura de la gestió d´un club de futbol, que ha fet les coses bé i que les seguirà fent bé a partir d´ara.
Els camins es bifurquen però les amistats perduren i en la memòria compartida guardarem tots una etapa de quatre anys que sempre més serà «l´era Machín».
