01 de juny de 2018
01.06.2018

Rajoy i els caramels

01.06.2018 | 07:08

Ahir em vaig llevar tard, i quan dic tard vull dir a prop de les onze. La meva senyora, al sofà, mirava la televisió. Parlava en Pedro Sánchez, però les càmeres enfocaven Rajoy, que obria i tancava la boca com si s´hagués transmutat en rumiant, potser en una vaca de la seva Galícia.
- Què li passa a en Rajoy a la boca?- vaig preguntar intrigat i, permetin-me la franquesa, en pijama i amb un Danacol a la mà.
- Res, és que acaba de parlar molta estona, i està menjant un caramel.
Un caramel. L´any 1907 Julio Camba escrivia: «El Congreso es una magna asamblea de sofistas y de retóricos que se entretienen en hacer silogismos y en chupar caramelos». No han canviat gaire els temps en un segle, segur que els caramels són fins i tot de la mateixa marca. Tan poc han canviat, que a mi em passa com a Camba i no sé si ha tingut més transcendència el discurs de Rajoy o el seu caramel, perquè totes dues coses han sigut fresques i efímeres. El PP, per desgràcia, no ha sigut gens efímer, però de frescos no hi ha qui guanyi els seus dirigents.
De caramels, els catalans en sabem molt, fa anys que els polítics ens posen a la boca el caramel en forma de república per mirar d´anar tirant –tirant ells econòmicament, que és la millor manera de tirar–, i encara n´hi ha quasi dos milions que piquen. I no serà que les mares no ens han advertit a tots que no hem d´acceptar caramels de desconeguts. Menys encara de coneguts per les seves estafes als ciutadans. Als meus fills sempre els he dit que acceptin abans el caramel que els ofereixi un senyor amb gavardina a la sortida de col·legi, que el d´un polític català. Els grans no m´han fet cas, i ara llueixen llacet groc a la solapa. El petit, sí. L´Ernest, amb només set anys, ja es cagava en els mateixos termes i vocabulari que un camioner, en els morts dels veïns quan aquests feien sonar cassoles al balcó. Vull dir quan de nit tocava fer veure que a algú importava que hi hagués polítics a la presó. Ja fa temps. Ara la gent es conforma amb el llacet, cosa que l´Ernest troba molt millor perquè no li impedeix escoltar bé Bob Esponja. Aviat, ni llacet. La memòria és com un caramel, es va fent cada dia més petita, fins que un dia desapareix i ni recordarem qui era en Punteres. O Mangueres. O com es digui aquell d´Estremera. Ho veuen?
A tot això, el PNB ha fet com sempre, esperar que d´altres sacsegin la pinyata i ells recollir els caramels dels pressupostos. Els que l´han sacsejat han sigut els catalans, pallussos útils que no només no han aconseguit res de positiu per a Catalunya en dos anys, sinó que l´han empitjorat i tot seguit s´han lamentat que els nacionalistes bascos procuressin per als ciutadans bascos en lloc de fer-ho per als polítics catalans.
Acabarem enyorant Jordi Pujol. Ja sé que té tota la família ben col·locada i uns diners a Andorra que ningú sap d´on han sortit i tothom sap d´on han sortit, però almenys, ni que fos per dissimular el lladrocini, deixava alguna cosa per a Catalunya. Els d´ara, res. Presidentmàs ens va fer e­nyorar Pujol –que ja ens feia enyorar ­Tarradellas–, Puigdemont ens va fer ­enyorar Presidentmàs, i Presidentorra ja fa que trobem a faltar en Puigdi. Un procés –amb perdó– que ja hem viscut els culers amb els Núñez, Gaspart, Rosell i Bartomeu, però no per conegut se´ns fa menys dolorós. És com començar menjant caramels de la Viuda de Solano i acabar ­rosegant els que tiren els Tres Reis a la ­cavalcada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema