09 de juny de 2018
09.06.2018

UNA MOCIÓ ANÒMALA?

09.06.2018 | 06:30

La moció de censura anomenada «constructiva», importada per la Constitució espanyola de la Llei Fonamental alemanya, no semblava tenir gaire recorregut en la nostra praxi política nacional. Això perquè, si bé resulta perfectament factible que la majoria absoluta del Congrés estigui d´acord a fer caure al Govern, és extraordinàriament difícil aconseguir aquest mateix consens per, en unitat d´acte, substituir el president censurat per un altre. Així es va evidenciar en els tres fracassats intents anteriors (el de Felipe González contra Adolfo Suárez, el d´Antonio Hernández Mancha contra González i el de Pablo Iglesias contra Mariano Rajoy), de manera que aquest mecanisme d´exigència de responsabilitat política a l´Executiu se´ns mostrava , en realitat, com un «xou» dirigit a l´electorat que el candidat pretenia captar, més que com un intent seriós de renovació governamental. Què ha passat perquè en aquesta ocasió no hagi estat així? I cal afegir: de veritat hem assistit a una moció de censura constructiva?
Pel que fa al primer interrogant, hi ha dos factors en relleu a tenir en compte: la sentència de l´Audiència Nacional sobre el cas Gürtel, certament, i la pèssima gestió del conflicte català per part del Govern de Rajoy.
La resolució judicial, encara no ferma, va deixar ben establerta la corrupció estructural del Partit Popular, l´existència al seu interior d´una caixa B i la consideració de l´esmentat partit com a partícip a títol lucratiu dels efectes dels greus delictes enjudiciats. El PP va incórrer, en suma, en un supòsit d´enriquiment amb causa il·lícita. En la sentència s´afirma, en efecte, que entre el Grup Correa i el PP es va teixir una estructura de col·laboració estable i «es va crear en paral·lel un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local». És impossible minimitzar l´efecte devastador d´una constatació jurisdiccional com aquesta sobre el prestigi dels polítics populars i l´honorabilitat del mateix Govern i del seu president. Crec que Rajoy ha estat insensible a la força brutalment desqualificadora d´aquestes afirmacions. La corrupció no es pot menystenir com una cosa fatalment inherent a la condició humana. Quan s´ha arribat al punt que els òrgans judicials realitzen apreciacions d´aquesta mena, és obligat presentar la dimissió si es respecta mínimament l´alta dignitat del càrrec presidencial.
Pel que fa al conflicte independentista a Catalunya, la passivitat política de Rajoy i l´abdicació de totes les seves responsabilitats en mans dels tribunals han causat un dany enorme a la convivència democràtica en aquesta comunitat autònoma. Les ferides hi segueixen sagnant com a conseqüència d´un llarg procés secessionista que s´hauria d´haver tallat d´arrel ja el 2012: primer, deixant clara a tothom la ferma voluntat de l´Estat de preservar de totes totes la unitat del país; i segon, obrint-se a un diàleg polític i econòmic sobre el disseny territorial d´Espanya, inclosa la cada vegada més necessària reforma de la Constitució. Per desgràcia, en la seva crisi institucional més greu des del 23-F, Espanya ha tingut el pitjor dirigent possible: un fanàtic del «laissez faire» ficat en un joc de ruleta russa. És que algú pot ser un talibà de l´abúlia? Rajoy sí, i vagi l´oxímoron a on li peti.
Ara bé, una moció de censura té dues vessants. D´una banda, i com diu la Constitució, serveix per «exigir la responsabilitat política del Govern» (art. 113.1). Però d´una altra, el seu caràcter constructiu requereix una alternativa a l´Executiu el cessament del qual es provoca. En aquesta segona vessant s´assembla el debat de la moció de censura al debat d´investidura d´un candidat a la Presidència del Govern. Per aquest motiu la Constitució disposa que el candidat inclòs en una moció de censura triomfant «s´entén investit de la confiança de la Cambra als efectes que preveu l´article 99. El Rei el nomenarà president del Govern» (art. 114.2). I d´aquí també que el Reglament del Congrés requereixi que el candidat exposi davant dels Diputats «el programa polític del Govern que pretén formar» (art. 177.1). Ha fet això veritablement Pedro Sánchez? Es convindrà que només en termes molt vagues, cosa que a ningú pot sorprendre donada l´heterogeneïtat ideològica dels seus suports. Alguns d´aquests, els indepes més hirsuts, van declarar palesament des de la tribuna que votaven contra Rajoy més que a favor de Sánchez.
Però la falta d´un programa explícit obeeix també a altres raons. Personalment, no tinc cap dubte que la intenció del nou president és esgotar la legislatura. No és això el que va donar a entendre, per descomptat, ni el que li demanen adversaris com Ciutadans o fins i tot mitjans periodístics afins al PSOE (encara que no a Pedro Sánchez). Però, a banda que el país no demanda, que se sàpiga, eleccions generals immediates, el líder socialista necessita, per contrarestar les actuals prediccions demoscòpiques, una estada en el poder que li permeti oferir als electors un esquema atractiu i travat d´actituds, projectes i realitzacions; i això requereix temps. El programa borrós del candidat Sánchez només el pot dibuixar amb detall el president Sánchez. Aquells que no només van votar contra Rajoy (com Iglesias i els seus), ho van fer en favor de Pedro Sánchez no ja sota paraula d´honor, sinó, tenint en compte que és merament repuntat del seu discurs i de les altres intervencions en el debat, en atenció gairebé exclusiva a expressions gestuals. I és que el gallec d´aquest debat no podia ser Rajoy. Estava massa indignat. En suma, una moció anòmala, més destructiva que constructiva. Ni la pressa de l´ocasió ni el calidoscopi de la Cambra permetien gaire més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema