La designació de Josep Borrell com a ministre d´Afers Exteriors ha desvetllat tota mena d´evocacions. Les més properes són de la seva participació en les mobilitzacions unionistes i els seus comentaris sobre la necessitat de «desinfectar» la ferida social provocada a Catalunya, al seu parer, per l´independentisme, en clara referència al 155 i tot el que l´ha acompanyat. Les més distants, per als que tenim l´edat necessària, fan referència al seu pas per la secretaria d´Estat d´Hisenda, fa més de trenta anys, quan va impulsar accions «exemplaritzants» per combatre el frau fiscal, entre elles enviar un exèrcit d´inspectors a «pentinar» una ciutat de cap a cap. Va triar Manresa, i el resultat va ser una jornada de tancament general del comerç.
El seu atac ferotge a l´independentisme és el que tenim més present, perquè és el més recent. Però abans de voler «desinfectar» ja havia provat la persuasió amable. Fa tot just dos anys, quan Carles Puigdemont encara no s´havia compromès amb el «referèndum sí o sí», va debatre amb Oriol Junqueras, a la televisió, sobre la viabilitat d´una Catalunya independent. Ell mateix havia donat una resposta negativa en el seu llibre Cuentas y cuentos de la independencia, que va esdevenir un referent argumental de l´unionisme. Aquell Borrell, igual que l´actiu ministre García Margallo (d´Exteriors, justament), intentava convèncer els catalans que marxar d´Espanya era una mala opció. Com si realment fos una opció. És a dir, com si poguéssim decidir-ho. Era pura hipocresia, perquè cap dels dos no estava disposat a permetre-ho. Jugaven amb avantatge: si ens convencien, problema resolt, i si no, ens hi hauríem de posar fulles. Alguns dels que han provat que decidíssim són a la presó o a l´estranger.
Però els catalans no som el melic del món, encara que de vegades ens ho sembli, i temo que Sánchez no ha fet aquesta tria només per ofendre Puigdemont, sinó perquè necessita un pes pesant en la tasca de recuperar el protagonisme espa-nyol a Europa. Algú que ha estat president del Parlament Europeu i que no necessita ser presentat als grans actors de la política continental; té un munt de portes obertes i molta gent s´hi posa quan els truca per telèfon. I sí, segurament que serà un gran cigró a la sabata per a l´estratègia d´«internacionalització» de la reivindicació sobiranista. Però més cigró serà tenir un peó de Susana Díaz a Hisenda, en les decisions de finançament autonòmic.
