11 de juny de 2018
11.06.2018

Reptes constitucionals per al nou Govern

11.06.2018 | 06:30

Com a conseqüència del canvi de Govern, en aquestes vertiginoses setmanes s´han enderrocat alguns mites constitucionals i se n´han apuntalat altres. Per primera vegada ha prosperat una moció de censura a l´executiu estatal i s´ha construït un Consell de Ministres sobre un grup parlamentari minoritari al Congrés. No obstant això, aquestes novetats no són tals en l´àmbit de les comunitats autònomes, on sí que hi ha antecedents similars. Per exemple, Gerardo Fernández Albor, primer president elegit després de l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia de Galícia, va ser rellevat del seu càrrec el 1987 precisament mitjançant el mecanisme de la moció de censura. El mateix ha passat a La Rioja, Cantàbria, Aragó o Canàries. Les Canàries, a més, presenta des de fa legislatures una altra originalitat que afecta ara les institucions centrals, amb diversos presidents del Govern provinents de partits perdedors de les eleccions o minoritaris al Parlament.
La veritat és que, ja sigui per la precipitació dels recents successos, ja sigui per l´absència de precedents estatals, la sortida de Mariano Rajoy i el desembarcament de Pedro Sánchez al Palau de la Moncloa han generat una sèrie de reaccions que conviden a una reflexió pausada, raonada, allunyada de passions ideològiques i d´estratègies partidistes poc meditades, sobre el nostre model de convivència. Reflectint més odi que rivalitat i més enemistat que disparitat, el fantasma de «les dues Espanyes» planeja sobre els nostres caps. Però convé recordar l´existència de valors, principis i regles defensats per (gairebé) tothom i que són prou importants com per evidenciar aquest mínim comú denominador dins de les opcions polítiques que tracten de presentar-se davant l´electorat com enemigues irreconciliables.
Les declaracions incendiàries, els discursos feridors i els tuits burletes posen de manifest les bretxes i el rancor acumulat en el temps però, tot i així, cal plantejar-se què és el que ens uneix. En cas contrari, som un fracàs com a Estat i com a Nació. Cal esbrinar si, tant les formacions polítiques amb implantació a tot el territori, com la resta d´elles, estan disposades a implicar-se en un projecte comú. Si, en definitiva, comparteixen un nucli sòlid de coincidència que els serveixi de base per a una entesa. O, plantejat al revés, si estan per la tasca de trair o aparcar les regles bàsiques i elementals de convivència de tota la ciutadania espanyola per tal de refermar les seves quotes de poder i satisfer els seus egos i els seus objectius particulars.
Es pot discutir sobre si dirigir-se cap a una major descentralització o optar per la centralització. Fins i tot si es manté la monarquia o es dona pas a una república. Sembla que ens entestem en baralles per les banderes, els idiomes i les ferides passades pel que sembla no cicatritzades. Però el que hauria de ser inqüestionable és la defensa de la nostra essència com a Estat social i democràtic de Dret. El que és impensable és la negació dels valors superiors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. El que és inconcebible és l´incompliment de l´obligació de respectar els drets fonamentals i del compromís de remoure els obstacles que impedeixen la seva efectivitat per a tothom. El que és inimaginable és la temptació d´eliminar la separació de poders. O no?
Tots els partits, des de Podem al Partit Popular, des de Ciutadans al PSOE, han de compartir el conjunt de regles essencials i, en certa mesura, fins presumeixen d´això en els seus discursos institucionals. No obstant això, s´aprecia en alguns dels seus comportaments certa tendència a renegar-los per tal de conservar el poder o d´accedir-hi.
Respecten tots ells la independència judicial? Acaten les seves resolucions? Compleixen amb l´ordenament jurídic encara que defensin la seva modificació? Es preocupen pels drets fonamentals de la ciutadania? Treballen per aconseguir majors quotes d´igualtat? Les respostes haurien de preocupar seriosament perquè, si aquest és el panorama pel que fa al que se suposa que els uneix, quin no serà en el que els separa obertament.
Així les coses, aquest nou Govern (o el que vingui després) ha d´afermar aquest nucli bàsic i imprescindible sobre la base d´un necessari consens majoritari. En cas contrari, si s´evidencia la farsa, que sigui la ciutadania la que comenci a arrencar caretes amb els seus vots a les urnes i que demostri que l´electorat no tolera els que dinamiten o juguen irresponsablement amb el més sagrat de qualsevol sistema constitucional. Potser es tracti d´un cúmul d´il·luses elucubracions, inviables en el tauler d´escacs de la Política. Potser poc o gens ens uneixi i ens endinsem en el desordenat i erràtic món del «com està això meu», del «campi qui pugui» o del «ximple l´últim». En tot cas, se´ns ha de jutjar pels nostres actes i, per això, al final tindrem el que ens mereixem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema