Nova York, Tòquio i Ciutat de Mèxic eren les tres úniques megaciutats, això és, urbs amb més de 10 milions d´habitants, l´any 1975. Actualment, ja n´hi ha 21 i, per al 2025, s´espera que la quantitat arribi a la trententa. Governants, polítics, tècnics i experts reconeixen que una de les millors formes d´administrar aquestes enormes concentracions de persones i objectes és amb l´anomenada «internet de les coses», amb la intel·ligència artificial i amb la robòtica. La conveniència de vincular elements, de mantenir-los connectats a la xarxa i d´automatitzar processos és evident. Dubai, Nova York -naturalment!- San Francisco, Berlín, Buenos Aires i la mateixa Barcelona són exemples de capitals que s´estan ajustant a la fórmula. El seu desplegament porta a aquestes smart cities unes infraestructures que beneficien els seus veïns i, per extensió, les poblacions que estan al seu voltant, com està passant a Singapur o les Illes Caiman. A casa nostra, els Fons estructurals europeus d´inversió són la principal font de finançament en aquesta àrea. La Comissió està apostant per l´especialització geogràfica, en funció del potencial de cada territori, i per la col·laboració entre les institucions públiques i les entitats privades. També en això, doncs, cal entendre´s amb Europa i Espanya.
