En les darreres setmanes hem pogut comprovar els múltiples perills que amaga un simple tuit. D´una banda, ja es poden oblidar de fer carrera política si en el seu historial consta algun tuit passat de voltes o, diguem-ne, que pugui ser considerat políticament incorrecte. En el món on-line i més que en qualsevol altre lloc funciona allò de: no diguis mai el que no vulguis que diguin que has dit i, pel que sembla, hi ha tot un exèrcit de gent que no té res més a fer que rastrejar l´historial digital de tothom que pugui ser escollit per un càrrec públic o tenir pretensions d´accedir-hi.
Però, els perills del Twitter van molt més enllà d´allò que hagis pogut publicar en el passat. Ara, també, el poder d´un tuit pot fer dinamitar moltes coses en el mateix moment de publicar-se. Només a tall d´exemple, és el que va passar la setmana passada a la cimera del G-7 amb el tuit d´aquest president explosiu que tenen els americans.
La persecució sobre noms com el nou president de la Generalitat, la consellera de Cultura, el president de la Comunitat Autònoma de Madrid i tots aquells que ostenten alguna mena de representació pel fet d´haver dit segons què en temps passats és avui constant i fins i tot exagerada, perquè en moltes ocasions la polèmica es genera quan d´allò que es parla és de quelcom antic i que probablement en el moment de la publicació va passar absolutament desapercebuda.
Ja ho veuen, el Twitter, que en realitat és una xarxa social molt menys utilitzada que d´altres, s´ha convertit en una eina per avaluar les capacitats per ostentar càrrecs públics de les persones i, en alguns casos, com a arma política. Veient per on van les coses, a partir d´ara el problema no serà la limitació de caràcters del Twitter, sinó l´autocensura que tothom s´acabarà aplicant per evitar ser avaluats, no pel que fem, sinó pel que haguem pogut dir en algun moment de la nostra història. Més val que ens ho fem mirar.
