Quan portes molts anys vivint fora de la teva ciutat, i per tant del teu barri de naixement, hi ha espais que sempre preserven la seva capacitat d'evocar-te qui eres i d'on venies. Amb les persones és més difícil, perquè algunes, com tu, n'han marxat, i el pas del temps va canviant el paisatge humà tal i com el recordaves. Però hi ha un fenomen tan curiós com persistent que desafia tota lògica, fins al punt de semblar-te gairebé sobrenatural: les amigues de la teva àvia. Són gent gran, molt gran, en el meu cas predominantment dones, i tant és quan visitis el teu antic barri, que sempre hi són. El rellotge no sembla córrer a la mateixa velocitat amb elles, perquè continuen allà, potser una mica més arrugades, potser una mica més encorbades, però te les trobes als mateixos racons, amb les mateixes veus, amb la mateixa mirada de familiaritat. Segurament l'origen de la seva prevalença estètica recau en el fet que ja et semblaven «grans» quan eres petit i per això ara les veus igual, però t'agrada imaginar-te-les com si fossin les protagonistes de Los inmortales i es dediquessin a tallar caps dels veïns al ritme de Queen per poder assolir l'eternitat.
El títol d'aquest article pot resultar capciós, perquè sembla impossible que totes les que hi ha fossin amigues de la meva àvia. Però és que totes, totes, em pregunten si soc «el net de la Rosita», sense dir el meu nom ni recordar altra cosa de la meva vida. Quan em troben, totes elles tenen la mateixa reacció. Em pregunten si soc «el net de la Rosita», es congratulen de veure que encara soc al barri (la cosa de Barcelona me l'estalvio: sé perfectament què pensen de can fanga i de la seva presumpta capitalitat) i després pregunten, primer, si estàs casat i, després, si tens fills. Dir que no estàs casat però igualment tens un fill els fa sortir una onomatopeia maternal («aaaahhh») i els empeny a fer un comentari sobre els capricis de la modernitat. Al final sempre, sempre tenen temps per lamentar les transformacions del barri, el menyspreu quotidià a la vellesa (els turistes, el trànsit) i la sensació que ja els queda poc. Però això últim arribes a posar-ho en dubte, perquè sempre que tornes te les trobes, incombustibles. I que per molts anys hi siguin: al capdavall, són memòria viva dels teus escenaris de creixement, de les trobades diàries anant de la mà de la teva àvia, i de la certesa que hi ha una essència de cadascú que preval a la saviesa aliena.
