L'altre dia, Fernando Savater demanava eleccions generals i tan aviat com fos possible. M'afegeixo a la petició. L'emergència política que van provocar els embolics judicials del PP i la rebel·lió del Congrés ja ha estat superada (o supurada). Feliçment, això és en aplicació de la mecànica constitucional. A partir d'aquí resulta difícil vendre la idea que un Govern amb el suport de menys de cent vots propis i per més de cent prestats pugui ser un paradigma d'estabilitat i robustesa per encarar els problemes polítics. Per més que uns i altres facin els seus càlculs electorals, esperin el moment propici i vegin com es produeix certa resurrecció del PSOE i de José Luis Ábalos, no sé què té més mèrit, el cas és que es noti que celebrem els dos segles de Frankenstein, que sempre es reanima, si no, no hi ha conte ni pel·lícula.
Facin els càlculs que els vinguin de gust, garanteixin una certa neutralitat -és a dir, amplitud de joc- en els mitjans públics i privats, assegurin la vigilància contra el dopatge financer de les diferents opcions, honorin la memòria dels morts de les cunetes amb la mateixa dedicació que troben les víctimes d'ETA i, si poden, recordin-se una mica de la gent de les pasteres. Si a més tenen alguna cosa més que bones paraules per als jubilats i les víctimes dels desnonaments, soc capaç de besar els galindons de don Pedro Sánchez. Però no triguin massa a convocar la gent perquè digui què dimonis vol i es negociï al Parlament i a la vista de tothom i no en un rostidor de carretera o en una marisqueria.
Podria dir que m'agrada provocar els amics independentistes i filòsofs (i no diguem els filòsofs independentistes) i no seria fals, però és més veritat que cito Savater perquè segueix produint idees generatives i oportunes davant dels que presumeixen de mantenir intactes les seves devocions a la llunyana promesa de felicitat plena en un reremón l'accés al qual ningú va cartografiar. Però la infidelitat és la bandera del temps i només som temps.
