En els darrers temps ens hem acostumat a veure notícies de caire econòmic molt contradictòries. Uns, a Madrid, a Foment del Treball, a La Vanguardia, a El Periódico, intenten fer veure que l'economia catalana ha patit un xoc que l'alenteix. Altres, a Pimec, a l' Ara, El Punt, i a Via empresa, mostren que l'economia funciona a bon ritme. Sovint he escoltat que l'acció dels primers opinadors està pensada per fer mal a l'economia catalana, per fer por, per afectar l'ànim del consumidor, en definitiva, per frenar l'economia.
Aquesta setmana hem tingut una nova mostra de la disparitat d'anàlisi. Des del Ministeri d'Industria de Madrid sortia la notícia que la inversió estrangera a Catalunya en el primer trimestre d'enguany havia baixat respecte a trimestres anteriors. Si bé la inversió no té una pauta estacional ni raonable en el temps, és cert que la inversió en el primer trimestre va ser de 345,7 milions, la meitat dels 792 milions de mitjana de l'any passat. En la història econòmica recent hi ha hagut moments amb molt baixa inversió estrangera, com als primers trimestres del 2014 o en algun trimestre de 2016. La inversió depèn del projecte que entra i de la seva magnitud. En tot cas, que la inversió estrangera baixi és un avís que cal fer deures per atraure més inversió exterior, però no és un senyal d'alarma si no és que el moviment dura molts trimestres consecutius.
Perquè, per altre costat, els indicadors diuen que l'economia catalana va bé, molt bé, millor que a la resta de l'Estat. Així ho indica el PIB amb un creixement interanual del 3,4% front al d'Espanya del 3,0%. Però també ho indiquen tots els altres indicadors. L'atur EPA al primer trimestre a Catalunya era del 12,2%, mentre que a Espanya fou del 16,7%. El creixement de la indústria catalana al mes d'abril fou del 15,1% front l'11% de l'espanyol, el creixement més fort des de l'any 2008. Les exportacions es troben en registres històrics mai vistos, amb un creixement del port de Barcelona en els primers mesos d'any del 17% en mercaderies i del 22% en passatgers, l'aeroport del Prat augmenta en els primers mesos d'any el 7% el nombre de viatgers, i les exportacions han crescut durant el primer trimestre un 4,5%.
Per tant, no hi ha qüestió possible per dir que l'economia s'ha alentit en el primer trimestre de 2018, just el contrari, s'ha accelerat. Fins i tot les finances de la Generalitat han millorat, rebaixant en 262 milions el deute, fins al 34,4% del PIB tot i el ruïnós balanç fiscal. Així, en el darrer saldo fiscal de 2014, Catalunya aportava a Espanya 50.447 milions (IRPF, IVA, I. Societats, Cotitzacions socials, altres Impostos i ingressos) i rebia 39.379 milions (Pensions, transferències Generalitat i A. locals, despeses directes, interessos) i havia de contribuir en el dèficit de l'estat en 5.502 milions. Per tot plegat el dèficit fou de 16.570 milions d'euros, un 8,4% del PIB. La ruïna d'aquest balanç fiscal, que ens lliga les mans i els peus en el creixement de l'economia, mostra fins a quin punt és fort l'impuls econòmic del teixit català. Pregunteu-vos on estaria l'economia sense patir aquest llast si ara exporta el 12% del PIB, el més alt de la UE, només comparable al de la Xina i el Vietnam.
Llavors, per què hi ha sectors que s'entossudeixen a voler fer veure que l'economia va malament? Perquè són sectors no productius, només especulatius, extractius, amb els seus aparells de propaganda, que veuen que qualsevol solució amb Catalunya pot afectar les seves relacions amb el regulador i perdre els avantatges que ara tenen. Aquesta setmana he vist el Banc Sabadell parlar del risc que les elèctriques deixin de tenir els guanys que tenen (ells hi tenen accions), explicant això que acabo de dir. Així hem de veure les empreses a Catalunya: Les pimes que treballen per exportar, per tenir millors productes i les grans que s'acosten al regulador de Madrid per mantenir les extraccions basades en ordres escrites en el BOE.
Tot plegat és bastant desconcertant i, de fet, no lliga. Que hi hagi l'espai polític i mediàtic que està perdut, que no sap què li passa ni quina solució ha de trobar, no lliga amb una economia que va a tota velocitat i que està superant els registres històrics. Com que no lliga, es produeixen incongruències, volent fer veure que no creixem quan els indicadors diuen que sí. I potser no veuen que, en part, l'economia va bé perquè ha fet els deures per disminuir el risc amb Espanya, exportant més.
Serà difícil trobar una solució a aquesta disfunció entre economia i política. En tot cas, a nosaltres ens toca continuar en el vessant econòmic, fent venir més i més empreses tecnològiques, creant l'ecosistema perquè les empreses inverteixin (sobretot les d'aquí), afavorint amb Acció que més empreses decideixin exportar, en definitiva, allunyant-nos més i més de la dinàmica econòmica espanyola. Com que el punt clau és la diferència de dinamisme de la societat civil catalana en relació a l'espanyola, es fa difícil que allà s'entengui aquesta manera de fer aquí, cosa que al final ha de portar a una solució impossible. Doncs això, cal posar més energia a la dinàmica social i econòmica catalana per arribar a la solució impossible. Llavors sorgirà la vertadera.
